Raimon Martínez Fraile, in memoriam. 1.07.2015

Avui, 1 de juliol de 2015, en el seu funeral, he pronunciat unes paraules en record de Raimon Martínez Fraile. Aquí les teniu.

Hem perdut un company, un amic. Avui, fent costat a la seva família, ens sentim ben a prop d’en Raimon, amb un sentiment de dolor, de buit i de deute. Dolor per la pèrdua, buit pel silenci que deixa, i deute perquè en el PSC no sempre vàrem saber reconèixer prou la seva vàlua i el que ens va aportar.

D’en Raimon cal destacar la seva capacitat de perdonar ofenses, greuges i oblits. I també la seva capacitat de fer-se perdonar quan ell n’era responsable.

Com deia ahir Lluís Foix en un article publicat al seu blog: la història del socialisme català no es pot completar sense la figura de Raimon Martínez Fraile. Formava part de la generació dels fundadors, era dels joves d’entre els fundadors. Militant del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, del PSC (Reagrupament) va participar activament en el procés d’unitat socialista i va ser elegit regidor en les eleccions municipals de 1979. Va deixar l’Ajuntament el 1988, va ser diputat al Congrés, col·laborador de Mercè Sala a Renfe, Secretari General de Turisme del govern d’Espanya, i més tard delegat del govern de la Generalitat a Madrid. Alternant la seva passió política amb la dedicació professional al turisme, des de Turisme de Barcelona i també assessorant importants empreses del sector i presidint el saló de Turisme de Catalunya.

Sé que em deixo coses, per exemple la seva dedicació a la publicitat o al cinema. Però no voldria oblidar el que realment importa, el que cal que subratlli avui com a primer secretari del PSC. I el que realment importa és que Raimon era un socialista de cap a peus. El seu compromís polític, la seva lleialtat, la seva valentia i la irrenunciable llibertat del seu esperit crític, van ser una gran aportació al PSC des de molts angles i responsabilitats. Era, de gairebé tots nosaltres, un gran crític. I sovint amb raó.

Home de paraula, i de paraules. També d’escrits, alguns publicats i altres, com ell deia, impublicables. Notes amb reflexions i consells que compartia amb companys i amics. Animador de tertúlies i teixidor incansable de complicitats.

Demòcrata, socialista i catalanista de cap a peus. Socialista del Reagrupament, pallaquista del primer al darrer dia, absolutament desacomplexat.

Socialdemòcrata, dels de la segona internacional, admirador de l’SPD, mai no es va deixar enlluernar per esquerranosos de saló que consideraven la socialdemocràcia com a perillosa derivació dretana. Molts d’ells el van passar per la dreta al cap dels anys. Ell sempre va considerar que calia “substituir un economia al servei del lucre per una economia al servei de les necessitats humanes”.

Catalanista, d’un catalanisme profund, expressat en la llengua materna castellana, i també en un català que alguns catalanistes de segona hora envejaven; mai va deixar que ningú li donés lliçons de patriotisme, i menys que ningú els que amagaven interessos espuris embolcallant-se en banderes que havien de ser i que són de tots. En paraules seves: “El nostre catalanisme és canviant, no inamovible; parteix de la construcció diària de la realitat, amb l’esforç dels seus homes i de les seves dones. I per això, perquè no és un invent de laboratori sinó un servei real al poble, el nostre catalanisme no és antiespanyol sinó que és dialogant i solidari amb la resta dels pobles de les Espanyes”.

D’en Raimon vàrem aprendre a valorar la franquesa i l’amistat, la seva desinhibida llibertat que no va estalviar-li embolics i polèmiques. L’amor a la família, i al ‘pueblo’, San Cristóbal de la Polantera, a León. Permeteu-me que com a petit homenatge acabi llegint unes línies que resumeixen la seva visió del socialisme.

“Construir una societat capaç de lluitar contra les desigualtats entre els pobles, entre els països, entre les regions, entre les ciutats, entre les persones”.

“Una societat que no només cerca la igualtat, la fraternitat i la llibertat, sinó que supera la igualtat treballant per donar la igualtat d’oportunitats als seus conciutadans”.

“Que no només predica la fraternitat sinó que exerceix la solidaritat lluitant contra el racisme i les desigualtats, defensant i proclamant el dret al mestissatge, mestissatge de races, mestissatge de creences, mestissatge de cultures”.

“Que no només defensa la llibertat sinó que proclama el dret a pensar diferent i a expressar les diferències, a fer-les conèixer i a defensar el dret nostre a dir el que pensem i el dret dels que pensen diferent a nosaltres a que ho puguin dir, per tant la llibertat de discrepar i d’expressar les seves discrepàncies”.

“La vella consigna liberal: llibertat, igualtat, fraternitat, la superem amb el nostre socialisme solidari, creador d’igualtat d’oportunitats, i defensor de les nostres llibertats i les dels altres”.

Així pensava en Raimon, així va viure i així va practicar les seves idees. És per això que difícilment serà oblidat per aquells i aquelles que vàrem tenir l’honor i el goig de conèixer-lo i d’estimar-lo.

El silenci d’Artur Mas

El silenci d’Artur Mas
eldebat.cat 21.05.10

Sabíem ja que el Sr. Millet i els seus col·laboradors havien espoliat el Palau de la Música. Sabíem que s’havien apropiat de diners del Palau, que havien pagat importants despeses particulars amb diners del Palau, que havien desviat fons públics i fet importants donacions privades. Sembla que s’haurien desviat uns 36 milions d’euros.

Sabíem que diners del Palau de la Música havien anat a la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. Sabíem que diners del Palau de la Música Catalana havien anat a parar a Àngel Colom per pagar antics deutes del Partit per la Independència.

Per a nosaltres, aquests fets ja constituïen un escàndol gravíssim. Un escàndol que no havia merescut cap explicació, petició de disculpes o assumpció de responsabilitats per part d’Artur Mas.

Però dimecres varem conèixer uns fets que, de confirmar-se, representen un salt qualitatiu del cas Palau de la Música i ens posen davant de l’inici d’un possible “cas Convergència”. Les informacions publicades per ‘El Periódico de Catalunya’ explicarien perquè diners que arribaven al Palau de la Música acabaven en mans de la fundació de CDC. Segons aquestes informacions, aquests diners eren donatius d’empreses afavorides amb importants contractes públics que arribaven a la fundació de CDC a través del Palau de la Música, que actuava com a intermediari.

Aquestes informacions no han estat encara confirmades per la justícia i, per tant, no les podem donar com a certes. Però resulta incomprensible el silenci d’Artur Mas respecte de tot plegat. Davant de gravíssimes imputacions que afecten el partit que dirigeix i el govern del qual formava part, encara és hora que Artur Mas afirmi de forma solemne i inequívoca que els diners que la fundació de Convergència va rebre del Palau de la Música Catalana no tenien res a veure amb l’adjudicació a una important empresa constructora de les obres de la línia 9 del metro i de la Ciutat de la Justícia per part del Govern de Catalunya els anys 2001 i 2003. Encara és hora també que algú de CDC doni explicacions sobre un presumpte pagament de comissions a L’Ametlla del Vallès per part de Fèlix Millet, destapat pel diari ‘El País’. O que ens diguin que no és cert que des del Palau de la Música es pagaven despeses electorals de CDC. El silenci d’Artur Mas és inacceptable.

És el PP el dit d’Aznar?

¿ES EL PP EL DEDO DE AZNAR?
ABC, 11.03.10

Hace algunos días, el expresidente del Gobierno español, José María Aznar, respondía con un gesto obsceno a las críticas que recibía por parte de un grupo de estudiantes que le increpaban en una Universidad. No es la primera vez que Aznar hace gala de un reprobable estilo para responder a las críticas. Y que conste que en nada disculpo a quienes pretenden limitar el derecho a la libre expresión en los recintos universitarios.

Ese profundo desprecio a cualquier crítica es generalmente compartido entre los dirigentes del Partido Popular. Con ello demuestran también que son más dignos herederos de Alianza Popular que de la añorada UCD. Con esa actitud están embarrando no sólo la arena política, sino también la social y la judicial. Lo hacen participando en las campañas de la derecha más ultra contra algunos de los avances en materia de derechos, como la ley de interrupción voluntaria del embarazo o la que reconoce el derecho al matrimonio de las parejas formadas por personas del mismo sexo; y lo hacen hostigando a jueces y magistrados que no son de su agrado, jaleando cacerías personales emprendidas por entidades ultraconservadoras, presionando al Tribunal Constitucional y bloqueando su renovación.

El dedo de Aznar señala la estrategia del PP: demagogia, rencor y división al servicio del interés partidista más espúreo. El PP sólo parece capaz de respetar las instituciones cuando éstas se ponen a su servicio y actúan según su dictado, haciendo de la crispación y de la persecución a quien no comulga con sus ideas una estrategia política más propia de profesionales de la demolición que de servidores públicos.

El juez Garzón es su última víctima propiciatoria, su objetivo más reciente. Ya nos avisaron: el caso Gürtel no iba a acabar en condena alguna: jueces amigos, anulación de pruebas y, si era necesario, cambiar de juez. Con total impunidad dirigen sus ataques contra Baltasar Garzón, de forma directa o por persona interpuesta, y después se rasgan las vestiduras cuando alguien sale a defenderle. No seré yo quien diga que Baltasar Garzón está por encima del bien y del mal ni que sus actuaciones no puedan ser sometidas a la crítica. Pero sí digo que la ofensiva que está sufriendo es muy meditada y temible. Si Garzón cae, encontraremos un juez en España que se atreva a indagar escándalos que puedan afectar al PP?

La derecha española, que tanto debería aprender de los partidos europeos de centroderecha, sólo parece tomar ejemplo de Berlusconi. Ese es el verdadero mensaje del dedo de Aznar.

La ciutat i la vida

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE CARMEN ALBORCH “LA CIUDAD Y LA VIDA”
LLibreria Bertrand de Barcelona, 22.02.10

Presentar un llibre és sempre una situació compromesa. I ho és encara més quan un se sent en inferioritat de condicions davant l’escriptor i la seva obra. A menys que siguis un bon crític professional, que no és el cas.

Imagineu com em sento d’insegur perquè el desnivell és més que notable. Però em va fer tanta il·lusió que la Carmen Alborch m’ho demanés… I no conec ningú que sigui capaç de dir-li no a la Carmen. I, per acabar-ho d’arrodonir, confesso des del primer moment que jo no conec València… I després de llegir el llibre de la Carmen en tinc unes ganes boges.

Del llibre m’agrada tot. Fins i tot el text de la contratapa que aconsegueix explicar el llibre en poques paraules. Diu: “La ciudad y la vida es un viaje interior y exterior por los lugares de la memoria y los paisajes del presente que considera [Carmen Alborch] especialmente significativos, en un momento en el que las ciudades contienen más sabiduría y oportunidades pero también más incertidumbre. Un viaje que la autora realiza acompañada de lecturas, músicas, películas y sobre todo de amigas y amigos, con quienes comparte el anhelo por la vida digna y la ciudad bella. Un libro rebosante de vitalidad, de vivencias y de idea”s.

Del llibre també m’agrada el títol. No se m’acut quin títol podria resumir millor el seu contingut: La ciudad y la vida. I, certament, és com si la Carmen se’ns endugués a passejar per la ciutat (les ciutats) i la vida, la seva, rica, plena, com diria Espriu, culta, desvetllada, i m’atreveixo a dir que feliç. Parèntesi: jo a gent que se senti infeliç no els recomanaria fer política. Pots ser un polític millor o pitjor, però no tens dret a fer panar als altres les teves frustracions. Desconfio dels polítics que diuen que s’ho passen tan malament. Aquesta és una tasca absolutament voluntària. Però tanco el parèntesi.

Per cert, una altra petita excursió. Aquest és un llibre especialment adequat per activistes cívics i culturals, per urbanites, per homes i dones feministes, o que vulguin ser-ho. I per alcaldes i alcaldesses, o candidats i candidates que vulguin ser-ho. Particularment en el meu partit els recomanaré que en comprem una bona colla. Sense compromís i sense idees no hi ha política. I el llibre de la Carmen, n’està ple de compromís i d’idees. Perdoneu: no sé com la ciutat de València se l’ha deixat perdre! És clar que encara hi són a temps.

Richard Florida parla de ciutats creatives, d’aquelles que apleguen les tres Ts: talent, tolerància i tecnologia. La Carmen ha llegit Richard Florida, l’ha entès. I hagués fet de València la ciutat creativa per excel·lència. Com encara hi són a temps és millor que Barcelona no badi. Regalaré un parell o tres de llibres jo mateix…

Però comencem pel principi. I en el principi era la Carmen. I aquest llibre és la Carmen parlant en primera persona. I ja era hora. Que si Solas, que si Malas, que si Libres… La Carmen vinga a parlar de moltes experiències per fer-ne doctrina. Ja era hora que ens obrís l’univers que habita en ella. Ho fa en aquest llibre. És un llibre que il·lumina i, de vegades, enlluerna.

No m’estranya que li fessin una geganta, que ja no només és material de campanya sinó part dels ritus festius de la ciutat. És una geganta perquè ella és enorme, de cap i de cor. Aquí teniu la foto.

I qui és Carmen Alborch? Doncs d’entrada una professora titular de dret, de dret mercantil, ep! No és que menystingui ni el dret de família, ni el dret civil, ni el penal. Però ella va triar mercantil.

La Carmen va traduir de l’italià un llibre de dret mercantil. Em fa gràcia perquè jo vaig traduir un llibre que es deia Socialisme, passat i futur. I la Carmen va traduir un llibre titulat, agafeu-vos bé a la cadira, “Las instituciones de la economía capitalista: sociedad anónima, Estado y clases sociales”. L’he agafat en préstec d’una biblioteca i he comprat a través d’internet un exemplar de segona mà que m’ha d’arribar un dia d’aquests.

Llegeixo un fragment: “La soberanía es reconocida a todos los ciudadanos, sin distinción de clase; pero asume sólo la organización política, y no la organización económica de la sociedad capitalista”. O aquest altre: “La distinción entre lo que es ‘económico’ y lo que no es ‘económico’ está históricamente determinada. ‘Económico’ es todo aquello que la clase capitalista puden considerar como materia de especulación provechosa; y no ‘económico’ es todo aquello que no pueda reportarle ningún beneficio”.

Perdoneu, però la Carmen era i és roja.

El pròleg d’aquest llibre és del seu mestre, Manuel Broseta, assassinat per ETA. Com ha van ser Francisco Tomás y Valiente i Ernest Lluch, també coneguts i admirats per la Carmen.

He volgut subratllar primer aquesta dimensió de la Carmen Alborch com a jurista, especialitzada en dret mercantil, perquè de vegades em molesta l’ús interessat que alguns han fet del seu tarannà alegre i obert per a presentar-la com a frívola. Trista no és, però frívola tampoc. Lo cortés no quita lo valiente. I en el cas de Carmen, la valentia no sols se li suposa sinó que l’ha demostrat en enfrontar-se a Rita Barberà, combat no apte per a pusil·lànimes.

També és valenta la Carmen en triar alguns temes pels que s’interessa. Per exemple, els relacionats amb la salut mental, tema del que tendim a fugir els que tenim la sort de no trobar-nos un cas proper. O quan ens explica en el llibre com li fa un regal a Fidel Castro embolicat en un paper amb una llista de presos polítics que haurien d’estar en llibertat…

Rosa Regàs, com a escriptora i activista cultural, si vol, pot parlar més de la qualitat literària del text. Els que no hi entenem només sabem si un llibre ens agrada o no. I podem dir, com és el cas d’aquest llibre, que ens obre finestres a mons desconeguts, ens hi transporta no tancant els ulls sinó obrint-los.

En certa forma el llibre de la Carmen és una guia. Guia de València, sí, però també de lectures, músiques i pel·lícules. Hi trobes carrers, edificis singulars i jardins. Una especial preocupació pel patrimoni cultural, la necessitat d’evitar que es malmeti, la seva rehabilitació i, molt especialment, que sigui vist com a propi per la ciutadania. La Carmen creu en l’espai públic com a espai de convivència i creativitat. I això és el que defineix millor que moltes altres coses un bon Alcalde.

La Carmen és valenciana. Podríem dir: com és de valenciana la Carmen! Però al mateix temps cosmopolita. Dec haver llegit a algun lloc que ets cosmopolita quan el teu món és el món. I aquest és el cas de la Carmen sens dubte. Tant és així que em penedeixo de no haver insistit quan Pasqual Maragall va tenir la idea de nomenar Carmen Alborch, Consellera de Cultura de la Generalitat…de Catalunya. I no és que no haguem tingut bons Consellers i Conselleres de Cultura. Però estic convençut que la Carmen hagués estat un revulsiu que la nostra cultura i la nostra política hagués aprofitat bé.

No sé si sabeu que la Carmen és Creu d’Honor de Sant Raimon de Penyafort (com a jurista), és Officier dans l’Ordre des Arts, com a agitadora i gestora cultural, i com a assagista i escriptora. I té la Gran Creu de Carles III, com a exministra, crec. Però el que em fa més gràcia és que porta amb tanta naturalitat aquestes condecoracions com porta la “cotorra”, que és la distinció atorgada pels venedors del Mercat central de València. Diríem que la Carmen és sincrètica, o cultivadora de la fusió cultural que la fa única i tan seductora.

Tanqueu els ulls i la veureu vestida per Francis Montesinos. Amb vestits impossibles de portar per algú que no sigui ella. Elegant i atrevida, sap estar. També en això transgressora. Perquè la moda és cultura… i economia, què caram!

La Carmen és curiosa i reflexiva. Imagineu com vaig ser feliç el dia que el Congrés dels Diputats va decidir legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però no vaig ser capaç de veure allò més important, allò que explica la Carmen en el llibre: va ser el primer dia que es va parlar d’amor en el Parlament!

Gairebé hem d’agrair que el llibre no tingui un índex onomàstic, de tantes com són les persones citades, no només mencionades, sinó que il·lustren un projecte, una idea, una aventura. El llibre, per això, desborda d’emoció i sentiments. Leire Pajín, quan va presentar aquest llibre a Madrid, parlava del “lideratge generós” de Carmen Alborch. I certament la Carmen cerca i impulsa l’acció col·lectiva. I parla bé del seu partit, no des d’una visió petita de grup, sinó creient de veritat que els projectes que valen la pena són els que tenen la capacitat d’implicar i engrescar a moltes persones.

La Carmen recupera aquella definició que entre d’altres devem a les feministes que diu “allò que és personal és polític”. Però ella encarna bé una cosa que sempre he cregut que és la frase al revés “allò que és polític és personal”. Si no confies en una persona, si una persona no es capaç de merèixer o guanyar la teva confiança, millor que no es dediqui a la política.

En la meva opinió, i això queda perfectament recollit en el llibre, la Carmen té tres virtuts imprescindibles pel bon polític en aquest segle XXI, autenticitat, proximitat i compromís.

Acabo. En el capítol dedicat al feminisme, la Carmen ens regala una cita de Diane White que parla de les empreses i diu: “quan exclous les dones, ho acabes pagant”. I jo em permeto dir, si València i la política es deixa perdre la Carmen, ho acabarà pagant.

Moltes gràcies.

Artur Mas i els seus vaivens

ARTUR MAS Y SUS VAIVENES

ABC, 28.01.00

Convergència i Unió ha empezado la campaña electoral con 10 meses de antelación. La elección de Artur Mas como candidato a la Presidencia de la Generalitat, por tercera vez consecutiva, tiene un aire de última oportunidad, de intento a la desesperada de llegar a la Presidencia de la Generalitat que, en el imaginario de Convergència, responde más a un derecho histórico que a un ejercicio de legitimidad democrática.

La única razón que explica la premura por nombrar candidato a Mas es la falta de seguridad en sus posibilidades reales de éxito. Convergència no debe confiar demasiado en el liderazgo de Mas. Y razones tienen porque no se le conoce una posición firme en ninguno de los temas esenciales para el futuro de Cataluña.

Mas cambia de opinión según a quienes se dirige, en qué lugar esté, qué año sea e incluso, en función de si se trata de un día laborable o festivo. Suscribe el Pacto Nacional sobre Inmigración en 2009 y en 2010 lo olvida, dando cobertura a la pretensión de no empadronar a inmigrantes y ya amenaza con resucitar su propuesta de ‘carnet por puntos’. Se presentó a las elecciones con un programa que planteaba el debate sobre los residuos nucleares, apoyó una resolución en el Parlament en contra de la ubicación en Cataluña de un almacén temporal centralizado, un alcalde de su partido ha ofrecido su municipio para dicha instalación y Mas decide finalmente expedientarlo no sin antes haberle asegurado que entiende su postura.

Mas se convierte en independentista los fines de semana y se proclama autonomista el resto de días. Defiende en Madrid el Estatut mientras en Cataluña lo declara insuficiente y critica la financiación que de él se desprende. Quiere la independencia pero sólo convocará un referéndum cuando pueda ganarlo, aunque le parece bien que los fines de semana se vaya consultando al personal. Su próxima pirueta será el derecho a decidir en el que cabrá desde la gestión aeroportuaria hasta el concierto económico. Mediante anuncios en el cine nos muestra centenares de banderas de distinto tipo pero no nos dice cuál es la suya, no aclara si debemos abandonar la señera de todos para abrazar la estelada que nos dividiría.

La lista es larga y demuestra que Artur Mas es poco serio. Y Cataluña necesita en estos momentos de crisis un President con más rigor del que hasta ahora ha sido capaz de exhibir Artur Mas como candidato.

Artur Mas firmó ante notario en 2006 que no pactaría con el PP. Como se sabe, el PP tiene recurridos ante el Tribunal Constitucional 114 artículos y 11 disposiciones del Estatut aprobado por las Cortes generales y refrendado por los catalanes. Sin embargo, Artur Mas nos dice ahora que el PP habla más de economía y que no quiere volver a ir al notario para renunciar a un pacto con el PP. Y lo cierto es que el PP no sólo habla de abaratar el despido y disminuir la protección social, cosa que Mas parece apoyar. El PP sigue pretendiendo cercenar nuestro autogobierno y acabar con nuestro modelo lingüístico en la escuela. El PP defiende hoy lo mismo que en 2006 pero Mas no quiere reconocerlo. Quizás siempre ha querido pactar con los populares para llegar a ser Presidente. Afortunadamente una mayoría parlamentaria lo impidió tanto en 2003 como en 2006. Si PP y CiU suman 68 escaños, Mas será el próximo President, cambiando una visita al notario por el peaje que le cobrará un registrador de la propiedad que se llama Mariano Rajoy.

Rajoy y el mito de Sísifo

Abc, 13.09.07 

Sísifo tenía que empujar cada día una piedra por una ladera. Tanto esfuerzo era baldío, pues cada jornada, remontada la roca, ésta volvía a caer. Se han hecho muchas interpretaciones sobre este mito, probablemente la primera sea la de Homero en La Odisea. También las hay que lo asocian con la idea de absurdo, como lo hace Albert Camus, cuando describe la realización de una tarea sin un propósito razonable y sabiendo que una y otra vez deberá iniciarse el trabajo de nuevo. O aquellas que ven en Sísifo a esa persona que empuja perpetuamente la piedra cuesta arriba como castigo por alguna ofensa cometida.

En el caso de Rajoy, ignoro si tiene alguna ofensa pendiente, aunque puedo llegar a imaginar los «pecados» que acumula para con la sociedad española a partir de su participación activa en el aznarato. En su caso, la tarea absurda es la de levantarse cada día e intentar aparecer como candidato convincente y convencido del PP y líder de la derecha española.

Lejos de parecer creíble, lo único cierto es que Rajoy se levanta candidato y se acuesta temiendo las pesadillas nocturnas y que llegue el día en que le falte el convencimiento necesario para afrontar mitines y ruedas de prensa. Como ya dijo Zapatero, el PP es el único partido donde hay más peleas por ser el número 2 que el número 1, a sabiendas de que el número 1 está destinado de antemano a hacer mutis por el foro tras la nueva derrota electoral que le espera.

Por más que él, de forma patética lo pida, ¿alguien es capaz de vislumbrar el día en que Rajoy tenga un momento de liderazgo sin discusión? Desde que fue nombrado a dedo, Rajoy no solo ha perdido unas elecciones, para suerte de los españoles, diluyendo de paso la mayoría absoluta con la que Aznar se amparó para llevarnos a la guerra, sino que ha tenido que luchar constantemente contra la enorme desconfianza que genera entre los suyos y entre los que desde las ondas de algunas emisoras de radio y televisión y desde las páginas de algunos diarios que en principio debieran ayudarle.

El balance del aznarato y su propia derrota en 2004 lastran al Sísifo-Rajoy. Y por si no fuera suficiente ahí están Acebes y Zaplana insistiendo cada día en recordar a los españoles que la victoria de Rajoy implicaría su vuelta. A la espera, quizá, del gran retorno de Aznar, si se cansa de hacer negocios por el mundo. Sólo le faltaba el amago de Rato. La única suerte de Rajoy es que él, a diferencia de Sísifo, sí será jubilado.

En record d’Alfonso Perales

Avui no puc començar a escriure sense recordar Alfonso Perales. Mort als 52 anys, era un veterà dirigent socialista, ja que des de ben jove es incorporar a la lluita contra la dictadura i per fer un gran partit socialista com a instrument per la justícia social. Era en l’actualitat Secretari de Relacions Institucionals i Política Autonòmica del PSOE. El coneixia de fa anys. Manteníem ben sovint posicions diferents. Ell, Almunia. Jo, Borrell. Ell, Bono. Jo, Zapatero. Aquí cal dir que ben aviat es posar a treballar perquè la victòria de Zapatero ho fos de tot el PSOE. També vam discrepar de vegades sobre el nou estatut català. Ell, reticent. Jo, entusiasta. Em prenia el pèl i em deia “líder” amb aquell accent andalús que sedueix. Més sovint, però, em deia “Máiquel”, així pronunciat. Però malgrat les diferències l’apreciava moltíssim i crec que es tractava d’un sentiment mutu. Malgrat la fermesa de les seves posicions, era un home molt dialogant i amb un viu sentit del humor. Perales era una referència ineludible del socialisme andalús i un dels homes clau de l’actual direcció socialista espanyola. El vaig veure per darrer cop a la televisió fent pública la posició oficial del PSOE sobre l’acord que va fer possible el Govern d’Entesa. Una posició de respecte. Vaig saber que estava malalt el dia de la darrera sessió del Comitè Federal del PSOE, celebrada el 18 de novembre. Vaig veure molta preocupació en els rostres de Manolo Chaves i Zapatero, i vaig preguntar a Pepe Blanco quina podia ser la raó d’aquella tristesa. Pepe em va anunciar que aquell dia mateix els havien comunicat el caràcter irreversible del càncer d’Alfonso Perales. La reunió havia anat bé, Montilla havia estat fantàstic, però en saber aquesta mala notícia el dia es va enterbolir irremediablement. El trobarem molt a faltar i m’entendreu si dic que em fa molta ràbia que l’Alfonso no pugui votar el nou estatut andalús pel que tant va treballar.

Alfonso Perales va nèixer a Alcalà de los Gazules (Càdis), el 19 de juliol de 1954. Llicenciat en Història, va ser President del Consell Social de la Universitat de Cadis i va formar part de l’Equip de Recerca d’Història Contemporània d’aquella Universitat. Militant del PSOE des de 1972, va participar en el Congrés de Suresnes, home de confiança de Felipe González i Manolo Chaves, va ser membre de la Comissió Executiva Federal de les Joventuts Socialistes i Secretari d’Organització del PSOE d’Andalusia. Secretari General Provincial del PSOE de Cadis, fins que el 1997 va ser elegit Secretari de Política Municipal de la Comissió Executiva Federal del PSOE, en el 34 Congrés del Partit. Parlamentari andalús, regidor de l’Ajuntament de Cadis i President de la Diputació de Cadis entre 1983 i 1989. Elegit Diputat al Congrés per Cadis en les eleccions de 1989, 1993 i 1996. En les eleccions generals de març de 2000 va ser novament reelegit, però va abandonar l’escó en ser nomenat Conseller de Governació de la Junta d’Andalusia. El 2004 va retornar al Congrés dels Diputats, on desenvolupava en l’actualitat el càrrec de President de la Comissió Mixta per a l’Estudi del Problema de les Drogues.

Avui, el diari El País publica el seu darrer article “La reforma del Estado” i una necrològica signada per Augusto Delkáder.

Acaba l’any i perdem l’Alfonso Perales. I també, en “Cesc”, ninotaire que, juntament amb Perich, van fer tant per la cultura democràtica i progressista del nostre país.

Las verdades del barquero

Las verdades del barquero
El País (07/07/06)

En un reciente artículo de Miquel Caminal publicado en este mismo diario, se apuntaba que sólo desde la convicción del PSC de perder las elecciones se podía avalar a Montilla como candidato a la Presidencia de la Generalitat. El artículo combinaba una loa a la actuación del President Maragall con el convencimiento de que un pacto entre el nacionalismo catalán y el gobierno Zapatero a espaldas del PSC podría ser la mejor opción para el PSOE, y por ello los socialistas catalanes vamos a presentar un candidato para perder. Tesis peregrina donde las haya, pues aún reconociendo que algunos partidos se han visto aquejados por tendencias suicidas (basta con recordar al PSUC de los años 80) no creo que el PSC esté aquejado de ese mal.

Sin embargo, no puedo sino estar de acuerdo con Caminal cuando alaba al President Maragall como político independiente, federalista, con ideas propias y muy valiente. Sin duda, Maragall ha tenido las agallas suficientes para afrontar una reforma del Estatut de Cataluña desde un gobierno de coalición y con la necesidad de contar con los votos del principal partido de la oposición. En el empeño por conseguir la aprobación del nuevo Estatut a Maragall no le detuvo ni siquiera el riesgo de acortar su mandato, pues antepuso la mejora del autogobierno de Cataluña, la obtención de una mejor financiación y el reconocimiento de la singularidad nacional catalana a cualquier otra consideración. Por cierto, el nacionalismo oficial no afrontó dicha reforma ni cuando gozó de mayorías amplísimas en el Parlament de Cataluña.

Nadie puede negar la valentía y el compromiso de Maragall con Cataluña, aunque se lo hayan discutido los que hoy se lo discuten también a Montilla. Tampoco puede ponerse en duda su compromiso por una Cataluña mejor, pues aunque el Estatut haya ocultado en parte la gestión de su gobierno, los hechos son elocuentes, y hoy Cataluña tiene 4.200 profesores más, 350 nuevos médicos, 2.400 Mossos de Escuadra más, 104 nuevas escuelas, 298.000 puestos de trabajo más, 30 barrios en proceso de rehabilitación integral, 500 kilómetros nuevos de carreteras o 13 bibliotecas más. Sin olvidar otras muchas realizaciones o el retorno de los papeles de la dignidad, el reconocimiento institucional del catalán en Europa o la presencia de las Comunidades Autónomas en las instituciones europeas.

Como ya he avanzado discrepo radicalmente de la interpretación que hace el autor de la decisión del PSC de presentar como candidato a Montilla como sinónimo de haber asumido de antemano una derrota electoral.

Como dijo el President Maragall, cambiar de candidato era arriesgado, pero más lo sería no hacerlo. En Cataluña se abre un nuevo ciclo político tras la aprobación del nuevo Estatut. Esta nueva etapa debe estar presidida por el rigor, la seriedad y el trabajo duro. Y debe ser liderada por una nueva generación que haya acreditado la suficiente experiencia de gestión y el compromiso por una Cataluña dinámica y más cohesionada socialmente, capaz de aprovechar el magnífico potencial contenido en el nuevo Estatuto.

Como primer partido de Cataluña, el PSC concurre a las elecciones para ganarlas y lo demuestra tras la renuncia de Maragall a optar de nuevo al cargo, al presentar como candidato no sólo al mejor de entre los nuestros (por algo le elegimos hace años como Primer secretario) sino al mejor de los 5 que se disputarán la Presidencia en octubre. Sólo la candidatura de Montilla responde a nuestra convicción de que se abre un nuevo ciclo y es el único candidato que aporta algo nuevo a una política catalana que se ha mostrado a menudo alejada de los problemas concretos de los ciudadanos. Sólo Montilla puede presentarse ante los ciudadanos con una excelente gestión pública como aval: ha sido alcalde muchos años, y elección tras elección los habitantes de Cornellá fueron aumentando su confianza en él, reconociéndole su liderazgo en hacer de esa ciudad un modelo de empuje económico y de mejora de la calidad de vida de sus habitantes. Una buena gestión local a la que ahora añade la realizada al frente del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio desde la que ha servido no sólo al proyecto socialista en toda España encabezado por Zapatero, sino también a los intereses de Cataluña: baste recordar la decisión de trasladar a Barcelona la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, su eficaz mediación para garantizar la continuidad del compromiso del Grupo Volkswagen en Cataluña, el haber sido el primero en utilizar la lengua catalana en el Consejo de Ministros de la Unión Europea o el haber contribuido a la consecución del dominio de internet puntoCAT.

Por tanto, que el PSC presente a Montilla sólo tiene una explicación: presenta al mejor de los candidatos en liza, el que tiene acreditadas la mejor experiencia y capacidad de gestión, una persona de eficacia probada. Puede que las verdades del barquero inquieten a sus rivales, sobre todo a Artur Mas, que no soporta la idea de estar 4 años más en la oposición, pero los argumentos a favor de su candidatura son tan contundentes que debieran bastar para convencer a todo el mundo de que, como es natural, los socialistas nos presentamos para ganar, de que en Cataluña sólo hay dos grandes alternativas de gobierno: una vertebrada alrededor de CiU y la otra vertebrada en torno al PSC, y de que la mejor manera de garantizar un Gobierno de izquierdas es hacer Presidente a José Montilla. Lo demás es fantasía, y un regalo a los oídos de CiU.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer secretario y portavoz del PSC

Eficàcia provada

Eficàcia provada

Canvi Setze (30/06/06)

El proppassat 18 de juny es va aprovar el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El resultat va ser clar: més del 70% dels catalans van dir SÍ al nou text. El procés ha estat llarg, complex i per sort exitòs. Mentre alguns varen pronosticar que Espanya es trencaria, altres vàrem decidir construir una Espanya millor, més plural, més semblant a ella mateixa i finalment, i tal i com els socialistes vàrem pronosticar, els primers es varen equivocar mentre la resta ja estem preocupats per veure com millorar la vida de les catalanes i els catalans amb els potents instruments que ens ofereix el nou text estatutari. L’aprovació del nou Estatut ha estat rodejada de dificultats, però l’èxit, aquell que es va negar per part dels sectors de la dreta extrema, ha estat rotund. Serà això el que els ha impulsat a no parlar més de tema i ara es dediquen a intentar obstaculitzar el procés de pau a Euskadi?

Després de l’aprovació de l’Estatut, s’ha resolt el dubte sobre si Maragall seria o no el proper candidat del PSC a les eleccions autonòmiques, i com ja va anunciar ell mateix, no serà així.

Cal respectar la seva decisió i els motius que l’han portar a prendre-la. Maragall considera que un cop assolits els objectius que s’havia fixat, un cop aprovat l’Estatut cal obrir una nova etapa encapçalada per nova gent.

Per liderar aquesta nova etapa, la Comissió Executiva del PSC va proposar José Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat. L’aposta és clara i valenta i suposa una interessant novetat per encarar una etapa radicalment diferent a les anteriors.

Montilla va néixer a Iznájar (Còrdova) i als 16 anys va arribar a Catalunya amb la seva família, com tants d’altres. Els Montilla varen decidir obrir-se pas en una societat que si bé era nova per als nouvinguts, va saber oferir suficients espais perquè milers de persones poguessin obrir-se camí i assegurar el seu futur. Aviat va demostrar el seu compromís antifranquista, la seva sensibilitat d’esquerres i la seva tenacitat per anar aconseguint els objectius que s’havia plantejat. La seva capacitat de treball, el lideratge sobre els seus companys i companyes i la confiança ciutadana el van portar a ésser elegit Alcalde de Cornellà, President de la Diputació de Barcelona, Primer Secretari del PSC i Ministre d’Indústria, Turisme i Comerç. S’ha casat dues vegades i ha tingut cinc fills.

Es poden dir, moltes coses de Montilla, però ningú pot negat que s’ho ha guanyat tot a pols, que ha obtingut el recolzament majoritari dels ciutadans en cadascun dels comicis als que s’ha presentat com a candidat –set-, i que la seva vocació per continuar treballant per una societat millor queda sinó confirmada amb la seva voluntat d’esdevenir el pròxim President de la Generalitat.

En l’escenari post Estatut i amb una Catalunya amb els instruments necessaris per afrontar els reptes del segle XXI, no podem fer experiments arriscats. Necessitem un President per fer molta i molt bona feina, una persona rigorosa i de gran capacitat de treball. Algú d’eficàcia provada, com José Montilla.

Miquel Iceta i Llorens
Viceprimer Secretari i Portaveu del PSC

La tenacitat de Zapatero

La tenacidad de Zapatero
Canvi Setze (27/03/06)

Quan encara és ben recent l’anunci de la banda terrorista eta en que anunciava un “alto el foc permanent”, és bo recordar que en política les coses mai no arriben perquè sí. És moment de recordar quan Zapatero era titllat de “Bambi” per la seva oposició lleial i responsable, l’oposició “útil” que desenvolupar davant del govern d’Aznar. Recordar el seu suport sense restriccions a la política antiterrorista del govern d’aleshores. Recordar la signatura del pacte per les llibertats i contra el terrorisme. O el suport a la llei de partits que va impulsar la il·legalització de Batasuna. Zapatero va encertar plenament. I també, és de justícia dir-ho, el setge policial, judicial, internacional i polític dels terroristes desenvolupat pels governs d’Aznar, ha contribuït decisivament a afeblir eta i el seu entorn.

També cal recordar l’assassinat de Lluch, precisament perquè defensava el diàleg. I la gran manifestació de Barcelona en la que Gemma Nierga, fent-se ressò de l’ambient que s’hi respirava, va exclamar: “ustedes que pueden, dialoguen, por favor”.

Cal recordar els mèrits de Zapatero que estan també en el rerafons de la seva victòria electoral del 14 de març de 2004. Una jornada electoral marcada pel desig de canvi majoritari entre els electors, conscients que una nova etapa necessitava un nou govern, conscients que no es pot construir el futur sobre l’enfrontament, la crispació i la mentida. La victòria d’una política basada en valors democràtics, en el republicanisme cívic, en la humilitat de qui se sap servidor dels ciutadans combinada amb la fermesa de qui coneix bé les seves obligacions.

Però cal també recordar la fermesa amb què Zapatero ha entomat la ferotge ofensiva de la dreta. Una ofensiva contra l’ampliació dels drets civils, contra l’opció en favor de l’escola pública, contra una política antiterrorista que no exclogués una fi dialogada de la violència. La dreta no ha estalviat recursos, ni tant sols el de la manipulació del sentiment de les víctimes que, ben legítim i humà, no pot hipotecar decisions polítiques que sols tenen com a objectiu impedir que n’hi hagi més de víctimes.

Fermesa també en la defensa del projecte d’Estatut, acceptant a tràmit el projecte aprovat al Parlament de Catalunya, negociant-lo sense desvirtuar-lo, i aprovant-lo a les Corts Generals per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya s’hi pronunciïn en referèndum. Fermesa davant la campanya de mentides i manipulacions dels que deien que era una reforma encoberta de la Constitució (cosa que el Tribunal Constitucional ja ha afirmat que no és i no podria en cap cas ser-ho), dels que deien que trencaria la caixa única de la Seguretat Social, el poder judicial, el PSOE i la pròpia Espanya.

Bambi ha demostrat fermesa de conviccions i solidesa en entomar els atacs de la dreta. Ha demostrat que honora la paraula donada i els compromisos adquirits (com ho va fer retirant les tropes espanyoles d’Iraq). Ha demostrat una intuïció política que connecta amb la sensibilitat majoritària dels ciutadans (un 80% opinen que el govern ha d’explorar les possibilitats ofertes pel darrer comunicat d’eta).

Es van equivocar els que sols veien el somriure, els ulls clars i les celles circumflexos. ZP està fet de la fusta que estan fets els líders i el seu projecte està fet dels materials presents en els nostres millors somnis.

Miquel Iceta
Viceprimer secretari i portaveu del PSC