“CATALUNYA 2015. EL CANVI QUE NECESSITEM”
Drassanes de Barcelona, 10.12.14
Molt bona tarda, senyores i senyors, amigues i amics,
Vull agrair de tot cor la vostra presència en un acte en el que compartiré amb vosaltres i, a través dels mitjans de comunicació, amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, les meves reflexions sobre l’actual moment polític i sobre les prioritats que haurien de guiar l’actuació dels dirigents polítics i dels poders públics en els propers anys.
Començo amb una primera afirmació rotunda.
Sense menystenir el problema de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, que és greu, el principal problema del nostre país és en aquests moments l’atur massiu, el fortíssim increment de les desigualtats i de la pobresa, i la manca d’oportunitats, especialment per als més joves i els aturats de llarga durada.
Aquest és el problema més important de Catalunya i no és precisament del que més se’n parla.
És més, a vegades sembla totalment absent. I això no pot seguir així. Si no parlem dels problemes, els problemes no desapareixen. Segueixen i s’agreugen. Si no parlem dels problemes de la gent, la ciutadania creu amb raó que la política serveix de ben poc.
I aquest és el primer dels canvis que necessitem: orientar l’acció de govern i el debat polític a la resolució dels problemes de la gent.
El segon dels canvis és aixecar una mica la vista.
El monotema i l’obsessiva observació del nostre melic tendeix a marejar-nos i, sobretot, ens priva de copsar la realitat en totes les seves dimensions.
Realment, és difícil trobar en les darreres dècades una altra etapa històrica com l’actual, tenyida de tants reptes, de tantes incerteses polítiques, econòmiques i socials, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món.
El món està canviant. Molt i molt ràpidament. Sembla ben bé que s’està gestant un d’aquells canvis de paradigma polític i econòmic que es produeixen cada molts anys.
Idealment i de manera resumida, la nova arquitectura política i institucional resultant d’aquest profund canvi hauria de:
- Millorar la governança del procés de globalització econòmica mitjançant l’eliminació dels paradisos fiscals, la correcció de la hipertròfia del sistema financer o l’obligació que les empreses multinacionals paguin sempre els seus impostos allà on es generen els seus beneficis.
- Minimitzar la probabilitat que en el futur es repeteixin crisis econòmiques i financeres tan destructives com la que va començar l’any 2007.
- Consolidar i culminar el projecte d’integració europea pal·liant els seus dèficits democràtics.
Arreu del món, especialment als països avançats, impressiona comprovar com la reflexió sobre aquests formidables reptes i incerteses ha desencadenat un allau de debats intel·lectuals i enceses discussions polítiques.
Malauradament, el nostre país, Catalunya, n’és una notòria excepció.
Ho ha escrit recentment el professor Antón Costas: “(…) avui la política catalana està entotsolada. Com a la novel·la de Juan Marsé, està tancada amb una única joguina, aliena a aquestes transformacions tecnològiques i econòmiques. Es replega de manera poruga i proteccionista sobre si mateixa”.
En la meva opinió, aquest replegament i la dedicació de tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista està erosionant, poc a poc, però de forma inexorable, la qualitat de la política i de les institucions catalanes.
A continuació, esmentaré algunes de les absències més preocupants en el debat públic del nostre país.
A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de la situació econòmica d’Europa i de la possibilitat molt real que el nostre continent caigui en una tercera recessió o s’instal·li en un llarg període d’estancament, escenari que contrasta, ara per ara, amb la recuperació econòmica dels EEUU.
Una tercera recessió tindria efectes devastadors sobre la població, sobre els sectors socials més febles, els exclosos, treballadors i classes mitjanes, i sobre el conjunt de la nostra economia.
La setmana passada, el Banc Central Europeu va revisar a la baixa les previsions de creixement per al 2014 i per al 2015 en el conjunt de l’Àrea Euro; i el seu president, Mario Draghi, va agitar el temut fantasma de la deflació.
Bé sigui per la manca d’una unió fiscal, bé sigui per un deficient disseny institucional, el cert és que ni la vacil·lant política monetària d’expansió quantitativa (Quantitative Easing) del Banc Central Europeu ni el tímid “pla Juncker” d’estímul fiscal no aconseguiran impulsar significativament l’activitat econòmica a Europa en el curt termini. Clarament, l’economia europea té greus problemes, tant per la banda de la demanda com per la banda de l’oferta, que els socialistes creiem que cal abordar de manera molt més audaç.
Permeteu-me una petita anècdota. La setmana passada vaig ser a Brusel·les per pronunciar una conferència sobre la proposta federal dels socialistes. Al final de la conferència vaig poder saludar Ximo Puig, candidat socialista a la presidència de la Generalitat valenciana i, així ho espero, futur president. Com era evident que no havia anat a Brusel·les per assistir a la meva conferència li vaig preguntar, “Ximo, i tu què hi fas aquí?” I em va respondre: “He vingut a esbrinar com afectarà als sectors econòmics valencians el Tractat Transatlàntic entre la Unió Europea i els Estats Units, i per veure quin tipus de projectes poden ajustar-se millor al Pla Juncker”. Em fa l’efecte que el govern de Catalunya fa massa temps que, per desgràcia, no té al cap aquestes qüestions que són les que realment importen.
Segueixo, a Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de les conseqüències geopolítiques i econòmiques, singularment per a la Unió Europea, del conflicte bèl·lic a Ucraïna i de la política exterior de la Rússia de Vladimir Putin.
Ara potser alguns que em senten, pensaran, què diu aquest? Ucraïna? Rússia? Mireu, l’altra dia a Lleida en una reunió amb el sector agroalimentari em comentaven l’afectació del boicot comercial rus a la fruita europea, però això no sembla formar part del debat públic català.
El fet és que l’economia ucraïnesa es troba al caire de l’abisme, amb un descens del PIB real del 10% enguany, i només s’evitarà el col·lapse econòmic si Occident augmenta significativament la seva ajuda financera els propers mesos.
Bastant inquietant és, també, la situació de l’economia russa, castigada per la pronunciada baixada del preu del petroli i les sancions imposades per la Unió Europea i els EEUU. Una recessió perllongada a Rússia i un hipotètic default del deute rus durant els propers anys podrien tenir conseqüències imprevisibles, que amb seguretat afectarien Catalunya i la resta d’Espanya.
A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de l’imparable increment de les desigualtats en la majoria de països del món. Fa mesos, Oxfam va denunciar que les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.
I fa pocs dies, l’Organització Internacional del Treball (OIT) advertia que Espanya és el país desenvolupat en què més han crescut les desigualtats des de l’inici de la crisi econòmica, com a conseqüència de l’exorbitant escalada de l’atur. I qui diu Espanya, diu Catalunya.
Per revertir aquesta perillosa tendència, que està fent trontollar els pilars sobre els que s’edifica la legitimitat del sistema democràtic, del “contracte social” i de l’economia de mercat, a Espanya i a Catalunya són imprescindibles dues coses:
– creixement econòmic
– i una profunda reforma fiscal, com la que proposem els socialistes, que augmenti substancialment els ingressos públics i la progressivitat efectiva del sistema tributari.
A Catalunya, en fi, es parla poc o gens de les perspectives econòmiques del nostre país i de la resta d’Espanya.
Després d’un llarg, injust i dolorós procés d’ajust macroeconòmic, aguditzat per la impossibilitat de devaluar la moneda com en el passat, l’economia es troba finalment en condicions de créixer novament.
En efecte, hem recuperat competitivitat de manera significativa, tal i com ho demostra la positiva evolució de les exportacions; hem passat d’un insostenible dèficit de balança de pagaments per compte corrent equivalent al 10% del PIB a un lleuger superàvit, imprescindible per reduir l’endeutament extern; i després de successives reformes del Govern espanyol, moltes desenes de milers de milions d’euros dels contribuents injectats en les entitats financeres i la decisiva actuació del BCE, tenim un sistema bancari més sanejat, que en els propers mesos hauria de relaxar (¡per fi!) la restricció financera que ha estrangulat, mitjançant la reducció del crèdit, les famílies i, sobretot, les empreses des de l’any 2008.
Així mateix, la baixada de la prima de risc, la rebaixa de més de 5.000 milions d’euros de la factura energètica que Espanya paga com a país fortament depenent, induïda per la caiguda del preu del petroli, i la depreciació de l’euro, són tres factors addicionals que contribuiran a impulsar l’activitat econòmica enguany i el 2015.
Des de la perspectiva de les retribucions als treballadors, considero que és molt probable que la recuperació de la competitivitat de l’economia espanyola i catalana, duta a terme mitjançant el punyent procés de devaluació interna, suggereix que la baixada de salaris ha tocat fons.
En els propers mesos i anys, per tant, els salaris han d’augmentar gradualment, la qual cosa, unida a la baixa inflació i a la gradual reducció de la taxa d’atur, farà que les famílies disposin d’un poder adquisitiu apreciablement més alt.
No obstant, faríem bé en no oblidar que les exagerades i equivocades polítiques d’austeritat a ultrança imposades durant aquests anys per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, i aplicades amb devoció ideològica a casa nostra pels governs del PP i de CiU, no només han prolongat la crisi econòmica, sinó que han incrementat innecessàriament la pobresa, les desigualtats i el patiment de la gent.
D’altra banda, convé destacar que existeixen també elements negatius que dificultaran que Catalunya i la resta d’Espanya assoleixin taxes de creixement com les d’abans de la crisi.
En primer lloc, l’atonia econòmica de països com Alemanya i, sobretot, França i Itàlia, juntament amb el risc de deflació a Europa, representa un fre important.
En segon lloc, malgrat els apreciables avenços en el procés de desendeutament de l’economia espanyola, l’stock de deute públic i privat (incloent-hi el del sistema financer) continua sent immens: aproximadament un 300% del PIB, és a dir, uns 600.000 M€ en el cas de Catalunya; i això inevitablement constitueix un pesat llast per al consum i la inversió de les famílies, les empreses i el sector públic.
Finalment, cal recordar que Catalunya i la resta d’Espanya enfronten, en les properes dècades, un perfil demogràfic molt advers.
Una sola xifra és suficientment eloqüent de la magnitud del problema: alguns experts ens alerten que, amb els actuals criteris d’elegibilitat, entre l’any 2000 i l’any 2040, la despesa pública dedicada als ciutadans majors de 60 anys en els àmbits de salut, pensions i dependència passarà del 12,6% del PIB ¡al 33,1% del PIB!
En aquest sentit, sembla evident que Catalunya i la resta d’Espanya hauran d’assolir en els propers anys, de manera gradual, un nivell significativament superior d’ingressos públics en relació al PIB, en línia amb la mitjana de la Unió Europea, caminant per tant en direcció contraria a la darrera reforma fiscal del PP.
Convindria, en resum, que d’aquestes qüestions se’n parlés una mica més a Catalunya si no volem perdre el tren del futur.
Sóc conscient que aquest no és encara el moment de presentar una proposta electoral. Ja sabeu que els socialistes no vàrem compartir l’avançament de les eleccions el 2012 i tampoc no compartim ara un possible avançament electoral que, d’altra banda, sembla que, més enllà de la retòrica èpica i del soroll, només depèn de l’acord entre el president Mas i Oriol Junqueras sobre com han de fer la llista o llistes electorals.
Sembla una broma però no ho és.
Fa ja massa temps que els problemes reals dels catalans i les catalanes no són els que guien la política. I els polítics han de resoldre problemes, no crear-ne de nous, que prou en tenim.
El president Mas va anticipar les eleccions l’any 2012 cercant una majoria excepcional i va perdre 12 escons. Ara tracta de dissoldre CDC en una proposta independentista per camuflar una altra patacada electoral que les enquestes més favorables a CiU situen en un descens de 10 diputats més.
Certament les eleccions del 2012 tampoc no van ser favorables al PSC, i les enquestes apunten a un nou descens si les eleccions se celebressin ara mateix.
Però precisament del que es tracta no és de decidir els calendaris electorals en funció dels interessos d’un o altre partit, o d’una o una altra persona, sinó de servir els interessos dels catalans i les catalanes.
I d’intentar esgotar les legislatures.
Però això no és tot, n’hi ha més: la proposta d’Artur Mas apunta a unes noves eleccions divuit mesos després de les properes. O sigui que ens podríem trobar amb eleccions el 2015 i el 2017 que, juntament amb les de 2010 i 2012, serien quatre eleccions en menys de set anys.
I torna a parlar de convocar un referèndum pel qual la Generalitat no té competències! Estem atrapats en una nòria que no para de donar voltes però que no ens porta enlloc.
Crec, honestament, que el president Mas ha situat la política catalana en un carreró sense sortida, en una fugida endavant en la que no s’ha assolit ni el pacte fiscal promès el 2012, ni la consulta desitjada el 2014. Una fugida endavant en la que ara se’ns proposa un camí cap a la independència que està també condemnat al fracàs.
I, amics i amigues, Catalunya no es pot permetre ni més fracassos ni perdre més el temps.
Però tampoc no vull deixar de reconèixer errors i mancances dels socialistes, pels quals hem de demanar disculpes i fer propòsit d’esmena.
No vàrem veure venir la crisi econòmica el 2008, ni vàrem saber afrontar-la amb eficàcia, ni vàrem fer-ho d’acord amb els nostres valors i prioritats.
No vàrem saber tampoc oferir una alternativa clara al terrabastall causat per la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el 2010, ni respondre amb celeritat al deteriorament de la política causat pels escàndols de corrupció.
Com he dit al principi, l’actual situació política, econòmica i social és d’una extraordinària complexitat. Potser per això és el moment de aturar-nos una estona i reflexionar tots plegats abans d’apretar a córrer cap a unes noves eleccions amb el risc de no resoldre res.
Com la cita de Thomas Mann que recordava Soledad Gallego-Díaz en el seu article de diumenge a El País: “El món no ha patit mai per un excés de raó”. En canvi, res no talla de forma més ràpida el diàleg i la conversa que les emocions.
I a la política catalana hi ha un excés d’emocions i un dèficit de raons.
El meu diagnòstic és diàfan:
Crec que no hi ha solució als problemes dels catalans si no es produeix un canvi de rumb de la política catalana.
Cal abandonar el rumb de col·lisió que intenten acordar el president Mas i Oriol Junqueras pensant només en un milió vuit-cents mil catalans, i potser ni tant sols en tots aquests.
Cal abandonar el rumb de col·lisió en el que compten amb l’inestimable ajut del Partit Popular i el govern d’Espanya presidit per Mariano Rajoy.
No hi ha solució als nostres problemes que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I això no és la tercera via. És la primera via. L’única via si m’apuren.
¿Com volem resoldre en democràcia el conflicte entre interessos contradictoris? ¿Com volem conciliar diversos sentiments de pertinença? Deia Enric Juliana en el seu llibre “La España de los pingüinos”: “Curiosa paradoxa: se’ns diu que el món va cap a la superposició dels sentiments de pertinença; se’ns exigeixen flexibilitats de tot tipus, -flexibilitat mental, flexibilitat laboral, flexibilitat emocional- per a afrontar incerts reptes de futur, però la inflexibilitat ideològica i política tendeix a apoderar-se de l’espai públic”.
Els socialistes catalans hem mostrat de forma inequívoca i reiterada la nostra disposició a arribar a acords. El darrer exemple ha estat l’acord al que ha arribat el nostre candidat a l’Alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, que permetrà aprovar els pressupostos de l’Ajuntament i l’obtenció d’importants contrapartides socials pel que fa al preu del transport públic, la construcció de noves escoles bressol i un pla de rescat per a persones en situació d’especial vulnerabilitat. Barcelona està d’enhorabona!
Gràcies, Jaume. En nom dels barcelonins i de tots els socialistes.
Els socialistes estem sempre disposats a ajudar a qui vulgui ser ajudat. Malauradament no és el cas del govern de Catalunya que no demana mai ajuda sinó adhesió incondicional. Adhesió incondicional a un full de ruta que no compartim en absolut.
Els presidents Mas i Rajoy semblen incapaços, no sé si és que en realitat no saben, no volen o no poden, de dialogar per resoldre els problemes que tenim. El passat 30 de novembre els hi oferia un guió de cinc temes sobre els que seria imprescindible començar a dialogar:
- Obrir en el marc de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat una negociació sobre el document de 23 punts presentat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol.
- Revisar en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera la distribució de l’esforç de reducció del dèficit públic entre els tres nivells de l’Administració que de forma injustificada està sotmetent a una pressió insuportable a les Comunitats Autònomes i als Ajuntaments. Aquesta revisió hauria de contemplar també la possibilitat de negociar amb les institucions europees una flexibilització dels terminis i dels objectius de dèficit.
- Convocar una Conferència de Presidents per adoptar mesures urgents per reactivar l’economia i l’ocupació i la creació d’un fons extraordinari de rescat social per a infants vulnerables i aturats de llarga durada.
- Crear un espai de deliberació sobre la reforma federal en el marc de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats.
- Avaluar el vigent model de finançament autonòmic en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera per tal d’abordar la seva revisió que hauria d’haver entrat en vigor el passat 1 de gener.
Permetin-me que m’aturi uns instants, atesa la seva gran importància, en el nou model de finançament autonòmic. En el passat, totes les revisions dels successius models asseguraven que quan entrava en vigor un nou sistema de finançament totes les Comunitats Autònomes disposaven de més recursos públics que amb el sistema anterior. Això facilitava molt les negociacions i l’acord, però no sembla que sigui possible en la conjuntura econòmica i fiscal actual.
er aquesta raó, per facilitar la discussió i l’aprovació d’un nou model de finançament autonòmic, i a banda d’altres principis com l’ordinalitat o una major corresponsabilitat fiscal, caldria contemplar la possibilitat que el govern espanyol assumeixi com a propi una part de l’actual deute públic de les Comunitats Autònomes, mitjançant per exemple un quitament del deute públic de les Comunitats amb el govern espanyol generat els darrers anys.
D’aquesta manera totes les Comunitats Autònomes hi sortirien guanyant perquè passarien a tenir una situació financera més sanejada i rebaixarien la seva despesa en concepte de pagament d’interessos del deute.
Òbviament, convé ser molt prudent i subratllar que caldria estudiar amb molta cura els detalls concrets per aplicar aquesta proposta de quitament, i particularment quin hauria de ser el percentatge del total del deute de les Comunitats Autònomes condonat i en quines condicions es produiria la condonació, per evitar que en el futur les Comunitats es comportin irresponsablement en la seva gestió pressupostària confiant que l’Estat espanyol les rescatarà.
És evident que en els respectius fulls de ruta dels presidents Mas i Rajoy no hi figura una negociació d’aquestes característiques i que, al final, els catalans i el conjunt dels espanyols som ostatges d’aquest bloqueig.
I ja portem quatre anys perduts.
El resultat és ben trist: cap nova competència, cap nova inversió, cap nou projecte, cap nou acord que permeti avançar en cap terreny.
Els faré una confessió personal: em van cridar molt l’atenció els aplaudiments rebuts pel president Mas quan, el setembre de 2012, va tornar de Madrid explicant que no havia aconseguit el pacte fiscal. ¿Des de quan els catalans aplaudim els fracassos?
És evident que la responsabilitat no era només ni tan sols principalment seva però, ¿aplaudiments? A sant de què?
Un altre canvi necessari és renunciar a la vella tàctica victimista de derivar als demés totes les responsabilitats com a fórmula per defugir les pròpies responsabilitats. Catalunya no s’ho mereix i així no anem enlloc.
Com que el president ha fixat la independència com a únic objectiu és ben difícil que obtingui res a Madrid. Fixar la independència com a únic objectiu és un error. Va ser un error fixar el 2014 com l’any en que havia de passar tot. Va ser un error fer una declaració de sobirania al Parlament. Va ser un error fixar unilateralment data i pregunta. Com també seria un greu error declarar unilateralment la independència.
A més, i ho diré sense embuts: la majoria de catalans no volem la independència.
Ja ho vàrem veure el passat 9 de novembre.
Molts no creiem en solucions màgiques als problemes, i la independència s’ha presentat com a la solució miraculosa a tots els problemes.
No volem trencar amb la resta d’Espanya ni tampoc ens resignem a l’immobilisme tronat i tossut de la dreta que és el veritable enemic d’un projecte espanyol compartit.
La independència ni la volem, ni ens convé, ni tan sols sembla possible en el món d’interdependències creixents i sobiranies compartides en el que vivim, en el si de la Unió Europea, que ha d’avançar cap a una major integració no cap a una major disgregació, i tots els seus Estats membres ho consideren així.
Molts estem convençuts que hi ha una millor solució: la reforma de l’Estat per fer-lo més eficient i assegurar que defensa millor els interessos dels catalans i no només s’ocupa dels sectors que, en paraules justes de Juan-José López Burniol, “consideren l’Estat una propietat privada i una societat d’auxilis mutus per a l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu, i es resisteixen per tots els mitjans a un repartiment racional del poder polític que intenten monopolitzar”. Uns sectors concentrats històricament a Madrid.
La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l’oportunitat de votar en favor d’un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d’Espanya.
Estic segur que hi ha una majoria de catalans partidaris d’un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya.
Ho diuen totes les enquestes. Si resolem el problema del reconeixement de la realitat nacional catalana i del caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat, si som capaços de garantir en plenitud l’autogovern especialment pel que fa a les competències en matèria de llengua, educació i cultura, i si som capaços d’assolir un pacte fiscal solidari que preservi el principi d’ordinalitat, és a dir, que les Comunitats que transfereixen solidàriament fons a altres regions espanyoles no acabin obtenint menys recursos públics que aquelles que els reben, si incorporem aquests elements a la proposta de reforma constitucional que sigui sotmesa a referèndum de la ciutadania, una àmplia majoria de catalans i catalanes hi donaran el seu suport.
N’estic absolutament convençut.
Tampoc no em cansaré de repetir que la proposta de reforma constitucional que fem els socialistes té com a objectiu no només abordar l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya, sinó també els problemes de l’Estat de les Autonomies en el seu conjunt. En aquest sentit no és sobrer recordar que els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:
- La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
- El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (per exemple en l’article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que caldria incorporar a la Constitució).
- La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les Comunitats Autònomes.
- La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
- La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
- La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
- La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
- La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
- L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu del nostre sistema polític i institucional.
- L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.
Tampoc està de més insistir en que la proposta independentista de Mas i Junqueras té un problema fonamental: al final pretén assolir els seus objectius de forma unilateral.
I aquest és un camí impossible per modificar les fronteres o les relacions internes entre territoris en un Estat democràtic membre de la Unió Europea, que garanteix constitucionalment el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren.
No hi ha, ni hi haurà, una solució unilateral.
Tothom sap que la independència només ha estat viable en els processos de descolonització o bé quan hi ha hagut acord entre les parts (Txèquia-Eslovàquia) o bé quan ha tingut a veure amb l’ensulsiada del bloc soviètic, cosa que ha propiciat un vast consens internacional. Cap d’aquestes circumstàncies no es dóna en el cas de Catalunya. I dir el contrari és enganyar la gent.
Potser algú pensa que demanar la independència és la millor manera de negociar un nou estatus en el marc espanyol. Però cal dir-ho. Cal fer saber que aquesta és la meta. Em poden dir: cal apuntar a 10 per obtenir 7 o 8. Això és vàlid en una taula de negociació.
Però és moralment inacceptable quan un responsable polític s’adreça a la ciutadania i no explica la veritat.
A la gent se li ha de dir la veritat. No se la pot engegar alegrement pel pedregar, amb els costos personals i col·lectius que això li ha de reportar, amb els enormes riscs afegits, quan l’objectiu real no és el que s’anuncia sinó un altre. Quan l’objectiu no és “de país”, sinó “de partit”.
L’objectiu de veritat ha de ser anar a una negociació. A forçar una negociació. A aconseguir totes les pressions catalanes, espanyoles, europees i internacionals possibles per forçar aquesta negociació, per superar definitivament els obstacles a un nou pacte entre Catalunya i la resta d’Espanya.
Jo crec que caldrà esperar a derrotar a les urnes el PP en les properes eleccions generals, però el meu pronòstic és que finalment es procedirà a la reforma federal de la Constitució, en el marc de la qual Catalunya trobarà el lloc que li pertoca com a nació.
De la mateixa manera que, més enllà de la Catalunya estricta, la llengua catalana, en les seves diverses modalitats, ha de trobar també, en l’Estat espanyol, la seva defensa, la preservació de la seva unitat i el suport per al seu ple desenvolupament. Com pel que fa a la cocapitalitat de Barcelona.
Aquesta és l’Espanya que volem. I facin-me cas: ho aconseguirem.
I no serà cap derrota, sinó una gran victòria del poble de Catalunya, de la seva exigència d’autogovern, de l’expressió plural de la seva identitat, de la seva cohesió, de les seves mobilitzacions, de l’enorme voluntat de canvi expressada de formes molt diverses.
En aquest punt, vull alertar contra l’inadmissible intent d’equiparar catalanisme amb independentisme. Potser així augmenta el nombre d’independentistes, però també anirà minvant la força integradora del catalanisme i tots plegats acabarem fent un molt mal negoci. Podem prendre mal. Molt de mal. Trencar la transversalitat del catalanisme perjudica el nostre país.
Els socialistes catalans seguim al mateix lloc de sempre, fidels a les nostres arrels catalanistes i federalistes. Sense enganyar la gent. Al capdavant quan es tracta realment d’estar “al servei d’aquest poble” i no al servei d’un determinat projecte polític o fins i tot d’un determinat projecte personal.
Hi som com sempre, amb voluntat de reforçar les costures, d’aproximar posicions, d’evitar fractures afeblidores, perquè sabem que la nació és el consens renovat de la ciutadania.
Sabem que les nacions, com les danses, es fan i es desfan. I no volem que Catalunya se’ns desfaci a les mans, sigui per decandiment, a mans de les polítiques austericides, sigui enduta per qualsevol febre insensata que la porti a la ruptura o a un carreró sense sortida.
Volem que el poble de Catalunya sigui cridat, no a cap entelèquia, no a cap falsa meta que algú promou amb finalitats amagades, sinó a una nova fita real que confirmi la seva unitat civil, que inclogui l’anhel de tots els homes i dones que l’habiten, de la Catalunya del camp i de la ciutat, de la Catalunya de les ciutats mitjanes i de la Catalunya metropolitana, de la gran pluralitat del poble, dels 7,5 milions de ciutadans i de ciutadanes, que apunti a horitzons de canvi, de justícia, de llibertat, d’honestedat, de veritat.
I que això generi un nou i potent compromís col·lectiu.
Per això, no parem ni pararem de parlar amb tothom i d’acostar sectors diversos a les posicions centrals del catalanisme social, del catalanisme federal, del catalanisme de la unió plurinacional a Espanya i a Europa.
La unitat civil és la nostra vocació, absolutament contrària a qualsevol frontisme. Ha estat un dels principals serveis dels socialistes al poble de Catalunya en el passat. Ho ha recordat moltes vegades Antoni Puigverd en els seus articles. I ho ha de tornar a ser. Perquè als pobles els cal un grau suficient d’unitat. I la unitat suficient, la genuïna, no es la que convé a uns pocs en un moment donat, ni la que es plega sota els interessos d’una determinada operació política o personal, sinó la que s’articula a partir de la pluralitat real de la societat catalana, de tots aquells sectors que se senten disposats a treballar per Catalunya.
Però siguem realistes: ben probablement ni Rajoy a la Moncloa ni el duet Mas-Junqueras dominant la política catalana seran capaços de trobar el desllorigador al problema.
I als socialistes correspon construir una alternativa tant en l’àmbit català com en l’àmbit espanyol. La ciutadania haurà de decidir a les urnes si vol canviar de rumb o la present deriva ja li està bé.
Les properes eleccions generals, d’aquí a un any, ens proporcionaran una bona oportunitat per canviar de rumb, per evitar la col·lisió. Una nova majoria presidida per Pedro Sánchez obrirà definitivament el camí a la reforma constitucional.
Però, com ja he dit, el problema de l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya no esgota les qüestions sobre les que la política catalana ha de canviar de rumb.
Quines són les prioritats que proposem els socialistes? No em cansaré de repetir-les.
Primera, rellançar l’economia i crear llocs de treball.
Segona, protegir l’Estat del Benestar, la sanitat i l’educació públiques i els serveis socials, erosionats per les retallades i les polítiques dogmàtiques d’austeritat i la desgana del govern d’Artur Mas a l’hora d’administrar el dia a dia de la Generalitat.
Tercera, regenerar la democràcia, netejar la política, lluitar contra la corrupció, assegurar la transparència i impulsar la lluita contra el frau fiscal. Sí, corrupció zero.
I la quarta, cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar. Sí, votar. Votar de debò.
Sens dubte el tema fonamental, i ho deia a l’inici de la meva intervenció, és la necessitat de reactivar l’economia, d’impulsar la creació de llocs de treball, de reduir les desigualtats i la pobresa, de crear oportunitats.
I això implica capgirar les polítiques econòmiques i socials dominants avui a Catalunya, Espanya i Europa.
I per començar necessitem el que no tenim en aquests moments a Catalunya.
No tenim ni l’estabilitat política ni la seguretat jurídica imprescindibles.
Ja n’hi ha prou d’estar sotmesos a les batzegades i improvisacions que es presenten com a carregades d’èpica i d’astúcia. No estem disposats a contraposar democràcia i Estat de dret.
No volem sofismes ni dreceres que no porten enlloc. La feina ben feta no coneix fronteres, però comença a casa. I la responsabilitat també comença en tots i cadascun de nosaltres. No podem posar en perill, frívolament, inversions i llocs de treball pel fet d’endinsar-nos en terra incògnita. No volem l’Ítaca a la que només hi arriba un de sol, com a “L’Odissea” d’Homer. Volem anar ben lluny, però arribar-hi tots junts.
Per rellançar l’economia hi ha coses a fer a escala europea, espanyola i catalana.
- Cal recolzar les empreses, els emprenedors i els autònoms, mancats de crèdit, de suport públic i d’estabilitat institucional.
- Cal refer l’equilibri trencat de les relacions laborals a partir de la concertació social, la formació i la flexibilitat negociada.
- Cal promoure i recuperar el talent generat pel sistema educatiu i la formació universitària, cal establir plans per tal d’evitar la fuita de talent i per afavorir el retorn de talent obligat a emigrar.
- Cal recuperar la inversió en R+D+i. Cal jugar fort en favor de la reindustrialització del país, del sector agroalimentari, de les ciències de la vida, del turisme i el comerç de proximitat i de qualitat.
- Cal combatre l’atur de llarga durada. I encara tenim pendent la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya. Aquí hi trobem persones majors de 45 anys, dones, joves sense estudis i persones amb discapacitat. Totes elles mereixen i necessiten un Pla de xoc que els torni a incorporar efectivament al circuit laboral.
- Ens preocupa especialment l’atur juvenil. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no bones paraules.
- No podem oblidar la necessitat d’impulsar la transició energètica ni d’incorporar criteris ecològics i de sostenibilitat al conjunt de les nostres polítiques públiques.
La crisi econòmica ens ha portat a una situació de veritable emergència social. L’any 2013, 1.779.200 persones a Catalunya es trobaven en risc de pobresa o exclusió social, el 24,3% de la població.
I les retallades han erosionat el nostre sistema de protecció social i la qualitat dels nostres serveis públics.
Tenim llistes d’espera sanitàries més llargues. El temps d’espera mig dels 14 procediments quirúrgics garantits s’ha incrementat un 40%. Tenim 1.250 llits d’hospital menys, 4.000 metges menys a l’ICS i 15.000 professionals sanitaris menys a tot el sector. El pressupost per a l’any que ve destina 0 euros a les escoles bressol. Ha disminuït en 10 punts la taxa de cobertura de les beques menjador. La despesa social ha retrocedit als nivells de 2004. ¡10 anys de retrocés!
No podem ni volem esperar al paradís de la independència per tenir una Catalunya amb més feina, on ningú no passi gana, tothom tingui un sostre i no et puguin tallar l’aigua, la llum o el gas a causa de situacions de pobresa extrema.
Aquest és el nostre compromís. Sí, pobresa zero.
Ens cal un veritable pla de rescat social. Cap família sense un ingrés. Un pla integral per a eradicar la pobresa infantil. Acabar amb els desnonaments. Millorar l’atenció a les persones amb dependència. Potenciar l’autonomia de les persones amb discapacitat. Col·laboració amb les entitats socials del tercer sector.
I també lluitar per a l’eradicació de la violència de gènere.
Tampoc ens resignem a l’erosió dels serveis públics de salut i educació. Rebutgem la privatització i la mercantilització de la sanitat pública. Necessitem un pla de xoc per reduir les llistes d’espera. Defensem la progressiva universalització de l’educació de 0 a 3 anys. I la reforma de la Formació Professional no pot esperar. Com tampoc no pot esperar la revisió del Pla d’Energia.
En paraules de Luis Atienza en un recent article: “Cal revisar moltes coses per enfortir la igualtat d’oportunitats, explorar els límits de la capacitat redistributiva de la política fiscal, combatre de forma ferotge l’exclusió social i situar-nos en l’avantguarda de la transparència i de la lluita contra la corrupció”.
Aquest és l’horitzó permanent de la socialdemocràcia.
Els socialistes volem construir una alternativa al voltant d’aquests objectius. I estem disposats a col·laborar amb tots aquells i aquelles que els comparteixin. De la mateixa manera que estem disposats a donar el nostre suport a aquells que, sense necessitat de compartir el nostre projecte, estiguin disposats a treballar en positiu pel futur de Catalunya.
Però no podrem donar suport a polítiques de curta volada, a acords puntuals que només serveixin per guanyar temps i fer la viu viu, a convalidar pressupostos basats en fantasies irreals, a formar governs amb partits que es neguen als canvis, que bloquegen la reforma de l’Estat que ha de ser de tots.
En aquest sentit, ¿com volen que els socialistes donem suport a uns pressupostos que tothom sap que no es compliran? ¡Si ja l’any passat contemplaven uns ingressos que tothom sabia que no es podrien complir! I aquest any, a més, es contemplen uns ingressos provinents de l’Estat que només podrien verificar-se a través de la negociació entre dos governs que fins ara només saben dialogar a través dels tribunals.
Volem un canvi profund de la política catalana. Volem posar-la al servei dels ciutadans, volem que treballi per solucionar els problemes reals de la gent.
Acabo.
Res del que proposo és gens fàcil. Requerirà molt esforç i tenacitat. Un esforç col·lectiu, que haurà de ser just per ser suportable. Un esforç que comença per dir-nos els uns als altres la veritat.
Perquè, en efecte, Catalunya ha de lluitar contra moltes dependències.
La dependència d’unes estructures econòmiques i socials que generen desigualtats i pobresa perquè estan al servei d’uns pocs. La dependència d’energies de risc i contaminants. La dependència dels consumidors i usuaris en sectors oligopolístics. La dependència de les futures generacions si esgotem els bens naturals o malmetem l’entorn. La dependència d’una demografia adversa. La dependència amb respecte de poders no democràtics i de pràctiques corruptes o poc transparents. La dependència del monotema i de la fàcil excusa que fa responsable de tot a Madrid.
No crec que res del que proposo sigui senzill. Però sí que estic segur que val la pena. Que es tracta d’un somni realitzable. Que pot sumar els anhels d’una àmplia majoria.
A dia d’avui encara no sabem quan seran les properes eleccions. El que sí els puc assegurar és que, siguin quan siguin, trobaran el Partit Socialista preparat per afrontar-les, disposat a una batalla noble per construir la Catalunya lliure i segura, pròspera i justa per la que el PSC porta treballant des de 1978. Ho farem amb una llista de socialistes i progressistes, de catalanistes i federalistes.
Vàrem ser decisius en la conquesta de la democràcia, en la recuperació de l’autonomia, en l’impuls al municipalisme, en el canvi polític a Espanya que va contribuir a modernitzar-la, la va incorporar a Europa i va construir l’Estat del benestar, en els governs d’esquerres a Catalunya que van donar un formidable impuls a les inversions i a les polítiques socials.
Volem tornar a ser decisius en aquesta cruïlla política.
I treballarem per merèixer la confiança dels nostres conciutadans i conciutadanes per un projecte basat en dues idees centrals: la justícia social i l’acord federal amb la resta d’Espanya. Dos ideals als que no estem disposats a renunciar.
Moltes gràcies.
Miquel Iceta Llorens 
You must be logged in to post a comment.