Entrevista a El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, PRIMER SECRETARI DEL PSC

“Al PSC alguns potser l’han esborrat massa aviat de la llista d’adreces”
“Espero les municipals amb candeletes, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som”
“Els que volen projectar que les eleccions del 27-S poden portar a la independència, o enganyen o s’enganyen”
“El seu full de ruta ha arribat al final”
Sóc sincer. Crec que no hi haurà una nova llei electoral. I menys vuit mesos abans d’unes eleccions
Estic convençut que dilluns el president Mas sortirà airós de la seva compareixença a la comissió d’investigació
En aquest país sembla que és més fàcil fer una nova constitució que una llei electoral
El meu càrrec sempre està a disposició del partit. Ja veurem què passa el 27-S, i després vindrà un congrés
L’expedient al jutge Vidal és una barbaritat. Per què hem de jutjar què fa en hores lliures?
Navarro va haver d’afrontar una situació molt difícil. El procés va crear molta tensió al PSC
A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada

EL PUNT AVUI, 07/02/15
XEVI XIRGO

Amable i optimista de mena, i equipat amb la seva habitual Coca-Cola Zero, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, repassa i analitza en aquesta entrevista no només la situació que viu el PSC, sinó també el país, a les portes d’unes eleccions municipals i d’una convocatòria electoral al Parlament d’aquí a vuit mesos.

-Se’l veu còmode, en el càrrec de primer secretari. És allà on sempre havia volgut ser?
-Sí. Hi estic còmode. De fet, jo ja m’havia ofert per ser primer secretari el 2011, però llavors molts em van dir que no era la meva hora, i es va fer consens al costat de Pere Navarro. I vaig tornar a fer l’oferiment quan ja no hi pensava gaire, la veritat, i potser en un moment en què estaven molt forçats a acceptar-ho. Fixi’s si no hi pensava que fins i tot havíem parlat de la possibilitat que jo anés al Parlament Europeu. No m’imaginava tornant a la primera fila de la política catalana, però les circumstàncies m’hi han portat. I no voldria que sonés malament, però a mi em sembla que m’he estat preparant tota la vida per a un moment així.

-Si vostè mateix diu que ha viscut de la política tota la vida, deu ser fàcil dir que forma part de la casta.
-Sí, sí. Jo estic en política des del 1977, i no me n’amago. Però la gent que ens vam comprometre políticament de molt joves, i que hem mantingut aquest compromís, a mi em sembla que és un valor i no pas res criticable. I si d’això en diuen formar part de la casta, doncs bé…

-No crec que es digui en sentit positiu.
-Sap què passa? Sóc dels que pensen que val més boig conegut que savi per conèixer. L’experiència és un grau. Per a una operació a cor obert, cirurgià experimentat. Ara no és hora de venedors de safrà, és hora de solidesa i d’experiència, i de regeneració, que és el que jo i molta gent del PSC podem aportar.

-Tants anys fa que vostè està al PSC com que a Catalunya no hi ha una llei electoral pròpia.
-Sí, això és un fracàs.

-La veurem aviat, aquesta llei?
-Crec que no. Sóc molt sincer. Quan sento segons qui parlar amb tanta insistència d’aquesta estructura d’estat que anomenem administració electoral, el que en el fons admeten és que no hi haurà llei electoral. Hi renuncien. Perquè ho veuen molt difícil. I amb unes eleccions d’aquí a vuit mesos, encara és més complicat. Tot i això, no deixa de ser un fracàs col·lectiu… En aquest país sembla més fàcil fer una nova constitució que no una llei electoral.

-Ho diu per la constitució catalana del jutge Vidal?
-Sí. Cal posar les coses en perspectiva, i entendre que les coses no són tan fàcils com semblen. En un dels fulls de ruta que circulen, que ja no se sap mai quin és el bo, es parla de fer una constitució en deu mesos. Però si no hem estat capaços de fer una llei electoral en trenta anys! Potser que ens centrem en les coses que toquen. I aquí, en la llei electoral, permeti’m que li ho digui, Madrid no hi té cap culpa. De qui és culpa que no hi hagi llei electoral? Del PSOE? De Zapatero? De González?

-Ara sembla que del PSC. Si ho tinc ben entès, CiU, ERC, IC i fins i tot C’s setmanes enrere havien arribat a un consens, però el PSC no s’hi va incorporar…
-No és veritat, no és cert. Nosaltres volem més proporcionalitat i l’elecció directa de diputats de districte. Ens sembla que és el que vol la gent. La manera d’aproximar la política al ciutadà és que puguem votar directament el diputat d’aquell districte. Estan molt bé les llistes obertes i poder marcar creuetes en una llista, però és molt millor poder elegir el diputat directament. Ara, un sistema que no s’assemblés molt a l’alemany no satisfaria els ciutadans.

-I la proporcionalitat dels vots.
-Sí. La proporcionalitat és important. Ara mateix, si vostè explica a algú que el PSC va tenir més vots que ERC en les darreres eleccions, ningú s’ho creu, perquè ERC té 21 diputats i el PSC, 20. Volem un sistema més just. El pes dels partits al Parlament ha de ser proporcional al seu pes en vots. Volem això i volem l’elecció directa de diputats. I tan cert és això com que la resta de partits ho veuen de manera diferent, és cert.

-Per aprovar la llei, cal el suport de 90 diputats, dos terços del Parlament. I això quan falten vuit mesos per a unes eleccions…
-Vuit mesos abans d’unes eleccions no és el moment més feliç per plantejar aquesta llei. Però vaja, si ho proposen els mateixos que es veuen amb cor de redactar una constitució en deu mesos, és que els deu semblar bufar i fer ampolles…

-Si vostè estigués al CGPJ, li hauria obert expedient al jutge Vidal?
-No. Em sembla una barbaritat. Un jutge és un jutge i ha de ser imparcial quan fa de jutge. I si en les hores lliures vol fer una constitució o anar-se’n a l’Ateneu si n’és soci, per què ens hi hem de posar? No ho he entès. No acabo d’entendre en què es basa un càstig a un jutge per haver col·laborat desinteressadament a fer una constitució en hores lliures.

-A vostè, quan sent a parlar d’estructures d’estat, se li deuen posar els pèls de punta.
-No. Perquè ja en tenim. El Parlament ho és, el Síndic també, el govern, l’oficina antifrau… En tenim moltes. Però a mi ara em preocupa molt més l’estat d’algunes estructures, com la sanitat pública, que no pas les estructures d’estat. Abans de tenir-ne de noves, ens hauríem de preocupar de fer funcionar millor les que tenim.

-“Catalunya ha perdut quatre anys inútilment.” La frase és seva. Ho creu de veritat? Vol dir?
-Sí. En quatre anys, què tenim que no tinguéssim abans? Ni una competència nova, ni una inversió nova, ni un projecte potent nou… Ni hem resolt cap dels problemes que teníem abans. Han estat quatre anys perduts. Han passat coses? Sí. Però què en quedarà? Res. Han estat quatre anys d’estratègia i objectius equivocats. No hi ha hagut guanys reals. I, d’això, n’hauríem de ser conscients. No dic que els independentistes hagin de canviar el seu objectiu; només dic que analitzin el resultat real i què en quedarà: res.

-A veure si ara em dirà que entre Catalunya i Espanya no hi ha cap problema. Això es deu haver fet molt evident, en aquests quatre anys.
-Cert. Però això ja ho sabíem abans. Ho vam constatar el 2010 amb la sentència de l’Estatut i amb la manifestació posterior.

-Els dos milions de persones que van sortir al carrer el 9-N són uns ingenus?
-No. De cap manera. Volen un canvi. Però els partits que els proposen un canvi no els acaben de dir com el faran.

-Però dir que s’ha perdut el temps durant quatre anys…
Compte! Jo no dic que no hagin servit de res, aquests quatre anys. Tot serveix, a la vida. Respirar cada dia serveix molt, també. Ara potser sabem que hi ha 1.800.000 catalans que volen la independència, però això no els ha portat a la independència. Ni els hi durà. Estem empantanegats, bloquejats. Hi ha qui parla d’un empat d’impotència. Ni Catalunya pot fer l’estrebada per marxar, ni Espanya és capaç d’oferir un nou marc satisfactori per a la majoria de catalans. I això cal desfer-ho. Per mi, el camí, ja ho sap, és la reforma constitucional el 2016.

-Quan va dir que el dret a decidir és un ‘engañabobos’, estava dient ‘bobos’ als dos milions que s’ho van creure el 9-N?
-No. Els van dir que el que feien serviria per a una cosa i no ha estat així. I la prova és que els partits que estaven en aquesta història ara ja no en parlen, del dret a decidir. Ara ja estan en una altra pantalla. On és el Pacte Nacional pel Dret a Decidir? Estan decidint si l’enterren o el ressusciten. Potser esperen que arribi Setmana Santa…

-Vostès bé hi van ser, a la Comissió pel Dret a Decidir…
-I hi som. Però no s’ha reunit més. Ha quedat allà. Era tan important que la va presidir la presidenta del Parlament. I era tan important que ja no n’hem sentit a parlar més. Amortitzem molt ràpidament les coses. Si vostè decideix incloure aquest fragment de la conversa en l’entrevista, potser sí que farà que algú es pregunti on ha anat a parar, aquesta comissió. El dret a decidir ens ha durat només quatre mesos.

-I del full de ruta, què en pensa?
-El full de ruta diu moltes coses. Eleccions el 27-S, una declaració de sobirania (una altra, vaja), actes de sobirania, estructures d’estat, i eleccions i referèndum. Diu moltes coses, el full de ruta. Però no porta a la independència. No porta enlloc. No hi ha canvi significatiu en les relacions entre Catalunya i Espanya si no és per via d’un acord. Cal forçar una negociació. No hi haurà res unilateral.

-Potser s’oblida que no ens van deixar fer com a Escòcia i al Quebec…
-Si el que es vol és fer un referèndum sobre la independència, no hi ha cap altre camí que aquest, una llei de la claredat. I pensi que, tant a Escòcia com al Quebec, el que va fer possible un acord polític va ser que hi havia una majoria absoluta d’un partit independentista, i un lideratge clar. Aquí no sé si és així. I aquesta és una reflexió que haurien de fer els partits independentistes. Però vaja, a veure si ara jo em posaré a dir com s’han d’assolir uns objectius que no són els meus…

-No es freni…
-A mi el que m’agradaria és que els catalans poguessin votar un nou acord, una nova reforma constitucional que pogués ser sotmesa a referèndum. Si algú el que vol és un referèndum sobre la independència, el que necessita primer és una llei de la claredat.

-Per tant, les eleccions del 27-S vostè no les considera plebiscitàries? No serviran per comptar quants són els del sí i quants els del no?
-Però que no ho vam fer el 9-N, això? Ara, comptant no n’hi ha prou. Unes eleccions són unes eleccions, i un referèndum és un referèndum. El 27-S hi ha molts sís i molts nos, i això no és un referèndum. Al president li reconec la coherència, i ell mateix va dir que només podrien ser plebiscitàries si hi havia llista única, si els del sí anaven junts. I no ha estat així. Diuen que el contingut plebiscitari ja li donaran després, però això on va? Algú ens ho reconeixerà? No. I el que em preocupa és que hi haurà ciutadans que s’ho creuran i després se sentiran frustrats, enganyats. Potser no els agrada sentir-ho, però això s’ha de dir: Mas no ha aconseguit convocar unes eleccions plebiscitàries. El full de ruta del president ha quedat tocat, ha arribat al final.

-Si hi ha una majoria independentista al Parlament, insisteixo, no servirà de res?
-Els que volen projectar que aquestes eleccions poden portar a la independència, enganyen o s’enganyen. No seré més radical del compte. De les eleccions del 27-S, no se’n derivarà la independència. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no durà a la independència. Siguem seriosos. No hi ha una relació causa-efecte com algú pretén establir. Per voluntarisme o per ingenuïtat, no ho sé, però no n’hi ha.

-El full de ruta s’ha donat per mort en tantes ocasions…
-Veurem què passa d’aquí al 27-S. No sé si després de les municipals el president tornarà a insistir a ERC amb la llista unitària. Però el president ho té molt difícil.

-Gairebé tan difícil com que a vostè li facin cas amb la proposta federalista, no? No sembla que ni el PP ni el PSOE vagin per aquí…
-Sí, sí. Cert. Però veurem què passa en la propera legislatura espanyola. Jo crec que hi haurà espai per a una reforma constitucional. Crec que el PP no tindrà majoria absoluta, crec que el PSOE portarà en el programa la reforma constitucional i Podem parla d’un procés constituent. Això passarà segur? No ho sé. A diferència d’altres, jo no dono res per segur. Però crec que hi ha espai. I respecto aquells que no ho volen i aquells que creuen que no passarà. Però jo m’estimo més una reforma que una ruptura.

-El 27-S al Parlament probablement ja hi haurà una majoria de diputats partidaris de la independència.
-Molt bé. I faran una declaració de sobirania, serà anul·lada i tornarem a començar.

-No hi ha recorregut?
-Té un valor, no ho nego. Però no té recorregut. No té efectes. La declaració unilateral no té efectes. No ho reconeixerà ningú. I pot ser paper mullat. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no un efecte real.

-Vostè és el candidat ‘in pectore’ del PSC en les eleccions del 27-S vinent.
-No sabem si n’hi haurà més. Veurem si hi ha altres candidats que es presentin a les primàries. De moment, a mi no me’n consta cap més. I jo ho faré.

-Competirà amb altres socialistes que se n’han anat del PSC…
-Serem més socialistes al Parlament, si van en altres llistes. És possible que hi hagi excompanys meus en altres llistes, amb ERC o amb la del president. O sols. Ja ho veurem.

-Les probabilitats són altes. Quina sensació li provoca el fet que hagi marxat tanta gent?
-En general, tristesa. Tristesa i respecte, perquè amb alguns havíem passat molts anys junts. I va valer la pena. No faig retrets, perquè valoro molt més el que pugui passar a partir d’ara.

-Allò de les dues ànimes del PSC era fals, doncs?
-Al PSC hi ha tantes ànimes com gent. Som un partit catalanista, ens hi sentim i ho proclamem. No som independentistes, alguns no són sobiranistes, però tots som catalanistes. Sempre hi ha hagut moltes ànimes, al PSC. Què ha passat? Doncs que hi ha gent que ha arribat a la conclusió que sense una estrebada sobiranista no es mourà res, i hi ha gent que creu que a Espanya el federalisme no és possible. I aquests no s’han sentit ben representats pel PSC i han triat una altra opció.

-Sembla estrany que, tenint en compte el convenciment amb què vostè s’expressa, les enquestes continuïn pronosticant una nova davallada al PSC.
-Les enquestes ens diuen que els que pugen són Ciutadans i Podem, que no són pas precisament els entusiastes del procés. Entre ERC i CiU hi ha un efecte balancí, però la seva suma no sembla més potent ara que abans. I el PSC apareix per a molta gent com un partit més ambigu, que no vol una política de fronts, que no és independentista però que vol canvis… Potser això no té la credibilitat suficient per a molta gent. Però ja veurem què passarà quan arribin les eleccions. I jo respectaré el que decideixin els ciutadans. Si el PSC obté un mal resultat en les eleccions no serà perquè algú li vulgui mal, serà perquè la seva proposta no tindrà la credibilitat o el suport suficients per tirar endavant.

-I si en les municipals hi ha un altre daltabaix…?
-Crec que en les municipals el PSC serà el segon partit més votat a Catalunya. Com a molt, el tercer. Per tant, serà un daltabaix molt relatiu. Quan algú sumi i vegi que som el segon o el tercer partit més votat, potser dirà: “Carai, però no eren morts, aquests? No els havia substituït no sé qui?” És cert que hi ha partits que faran moltes més llistes, però en llocs molt petits. Nosaltres ja n’hi voldríem tenir, no es pensi. Però a l’hora de comptar els vots veurà que passa això. Que seguirem sent el que som: la segona o la tercera força política, encara que a vegades se’ns tracti com si fóssim la setena o la vuitena.

-Se senten maltractats? Pels mitjans de comunicació?
-Maltractats no és la paraula. Però com que el debat polític ara gira sempre a l’entorn del procés, i el PSC no en forma part, som menys presents. No formem part de la roda. I això té un preu en la presència mediàtica.

-A TV3, per exemple?
-Allà diuen que sortim moltíssim. I deu ser cert. Però em fa l’efecte que, del PSC, tendeixen a interessar molt més els efectes negatius que ens provoca el procés, molt més que altres coses. No és una qüestió de minutatge, sinó potser de contingut. Però vaja, jo no em queixo mai públicament dels mitjans. Qui fa culpable de les seves penes els missatgers, normalment el que està fent és no acceptar la realitat…

-El que és evident és que el procés al PSC l’ha afectat molt.
-I tant. En algun moment em sembla que havíem donat lloc a quatre partits nous. Ara sembla que no, que només en sortirà un altre, de nou. Imagini’s si dóna, el PSC… Els efectes interns del procés al PSC s’han airejat molt. Del PSC gairebé no es parlava de res més. No em queixo, simplement constato. Per això espero amb candeletes les municipals, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som. Que algú vegi que al PSC potser se l’ha esborrat de la llista d’adreces massa aviat.

-Però, de governar a la Generalitat, a les diputacions i als principals ajuntaments, han passat a un oasi… A perdre més d’un milió de vots.
-Però som el tercer partit de Catalunya. I en les municipals podem ser els segons. Veurà. Som això i no volem ser més. No podem reclamar més del que som, però també reivindiquem el que som. Encara que no siguem cada dia dalt la roda aquesta del procés independentista.

-Si el 27-S, però, les enquestes tenen raó i el PSC no és ni la segona ni la tercera ni la quarta força política, vostè posarà el seu càrrec a disposició?
-El meu càrrec sempre hi està, a disposició del partit. I quan s’hagin produït les eleccions, probablement molt aviat hi haurà un congrés i el partit decidirà què vol fer. Com que les enquestes ara ens donen tan mals resultats, també podria ser que quan hi arribem el resultat no sigui tan dolent, no? A veure si encara em salvarà que no sigui bo, sinó que sigui millor que el que alguns es dediquen a vaticinar.

-Què li va passar a Pere Navarro?
-Que va haver d’afrontar una situació molt difícil. Que el procés sobiranista va causar unes tensions molt fortes sobre el PSC, i que eren molt difícils de governar. Però a ell li devem la negociació amb el PSOE de la reforma federal. Va considerar que no era bo per al partit continuar. Hi ha vegades en què les situacions són molt complicades. Crec que si jo hagués estat primer secretari del partit en aquell moment, el resultat de les eleccions europees no hauria estat millor, francament.

-Ell va denunciar crispació social al carrer. Vostè n’hi veu?
-Crec que n’hi ha hagut. Algunes coses que a mi em diuen per Twitter probablement no les diuen a ningú més. Ara, això és crispació social? A mi a la Diada del 82 van estar a punt d’agredir-me i em van dir botifler. Miri si fa temps. Però jo, a això, hi dono una importància molt relativa. En política no agrades a tothom. I la gent ha de poder expressar la seva incomoditat o animadversió. Sense agressions, és clar, que això és intolerable. A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada.

-De què servirà la comissió d’investigació del cas Pujol?
-Totes les comissions serveixen d’alguna cosa. Però potser servirà més per establir mesures a prendre que no pas per aclarir el cas. La comissió no té mecanismes d’investigació policial. Hi ha qui no està obligat a comparèixer. No espero dades noves sobre el cas, però potser sí que traurem conclusions per millorar coses. També és cert que a la comissió tot s’ha desbordat, que s’han demanat moltes compareixences i que correm el risc de perdre’ns enmig de tot plegat.

-I sobre la compareixença del president Mas?
-Estic convençut que en sortirà airós. I la gent apreciarà que hi vagi. La gent ha de veure que els responsables polítics ho són, i que en reten compte davant les institucions quan els ho reclamen. Encara que hagin de donar explicacions sobre coses de les quals personalment no són responsables, però que pel lloc que ocupen en podrien tenir coneixement. O perquè surten en algunes converses. No em sembla tan estrany que el president hi comparegui. Pot tenir la virtut de tranquil·litzar l’opinió pública i de deixar clar que res s’escapa de l’escrutini parlamentari.

-Darrere les eleccions del 27-S vindran les espanyoles. Carme Chacón és una bona candidata?
-Això ho hauria de parlar amb ella. En les darreres enquestes que havíem fet temps enrere sobre política espanyola, Chacón era una persona molt coneguda i ben valorada per l’electorat socialista. Però això era fa temps. Ara s’hauria de parlar amb ella. No ho he fet. I no sé ella què en pensa.

-I les eleccions andaluses, quina repercussió tindran?
-Tot a la vida té repercussions. Si el resultat dels socialistes fos bo, podria tenir un molt bon efecte en l’ànim dels socialistes. També veurem què passa amb Podem, què fa quan tingui responsabilitats: si fa acords o no, si vol governar o no…

-Si guanya Susana Díaz, sembla que Pedro Sánchez ja pot anar fent les maletes…
-No ho crec. Ella ha dit, i haurà de dir molt més, que el seu objectiu és Andalusia. Al cap de quatre mesos de ser elegida a Andalusia, no crec que surti disparada cap a un altre lloc… Però vaja, el futur està per escriure. Ara ella se l’ha jugat molt, i caldrà veure què passa.

-Tots donem per fet que Podem serà clau en molts llocs a mesura que s’acostin les eleccions. I que Podem haurà de decidir si fa pactes amb el PSOE o amb el PP. Però això també es pot llegir a la inversa, no? I que la clau la tingui el PSOE. Miquel Iceta per qui es decantaria?
-Jo em decanto sempre per pactes d’esquerres. És la meva inclinació natural. Però mai se sap. Jo també he ofert pactes de col·laboració al president Mas, que no és pas d’esquerres. Els pactes s’han d’establir en funció de compromisos i programes concrets.

-Finta la resposta?
-No. És que la vida fa moltes voltes. El que és clar, però, és que a Espanya és molt difícil pactar amb un PP que es nega a reformar la Constitució. Això és impossible. I si un PP sense majoria absoluta canvia d’orientació? No ho sabem. Tot i que això ara com ara és impensable.

-La seva tendència natural, per tant, és pactar amb Podem?
-Sí. Sí, amb peròs. I ho dic perquè Podem és molt incert. Els puc concedir el benefici del dubte, però per ara es fa molt difícil saber si ells volen cap acord amb ningú, si el que volen no és conservar aquesta mena d’aureola virginal. No sé si hi haurà d’haver pactes amb ells, però si n’hi ha han de ser amb un programa concret i amb transparència.

Entrevista a El Punt Avui

En la seva edició d’avui el diari El Punt Avui publica l’entrevista que em va fer Sergi Picazo i que trobareu transcrita a continuació.

“El PSC ha de reformular el seu projecte nacional”

“Des de la sentència del TC contra l’Estatut el partit no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme”

“En l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo”

“El PSC té dificultats profundes perquè la socialdemocràcia i el federalisme estan en crisi”

SERGI PICAZO
EL PUNT AVUI, 08/09/12

Miquel Iceta no es pot considerar damnificat pels canvis de Pere Navarro al grup parlamentari. Primer, perquè ell mateix ja s’ho esperava i li sembla lògic. I segon, perquè li proposen anar com a eurodiputat a Brussel·les el 2014. Ell, ara, diu que està “agraït al partit”.

– Castiga Navarro els crítics, els catalanistes o els veterans?
– Ni catalanistes ni crítics ni veterans. Que a mi em titllin a hores d’ara de catalanista o de crític em fa una mica de gràcia… Tampoc em negarà que més veterà que el Xavier Sabaté, que és fundador del partit, no hi ha ningú. No són els motius. El PSC va decidir una nova direcció al congrés i calia marcar amb claredat l’inici d’una nova etapa encapçalada per noves persones al grup del Parlament.

– Per què justament ara?
– Si el món fos perfecte s’hauria hagut de fer el canvi al gener. Però Navarro va voler ser prudent i esperar a prendre decisions. Ha sigut un període complicat. Però estic convençut que ara calia canviar la direcció del grup i que és un bon moment.

– L’argumentari es trenca quan s’obre el focus sobre els afectats indirectes: Marina Geli, Ernest Maragall i Laia Bonet…
– Fer la tria de la gent sempre és complex. Al grup hi ha feina per a tothom. Només som 28 diputats. Simplement ara es reparteixen cartes noves. Tots els diputats tindran responsabilitats. Esperem a veure la fotografia final. No es podrà llegir com un càstig cap a ningú. Laia Bonet està fent una bona feina i segurament la nova direcció la confirmarà en tasques importants.

– No ho sé, però internament hi ha hagut moltes crítiques.
– Ja. Però jo podria dir que a mi em sancionen perquè saben que volia ser primer secretari. Quan els canvis t’afecten personalment no ets la persona més objectiva per valorar-los.

– Vostè no està enfadat perquè li donen l’opció d’anar a Europa?
– Jo vaig demanar a Navarro que no ho fes públic perquè no n’estic segur d’on serem, el 2014. Catalunya serà independent? Ja en parlarem quan toqui. Fa temps que Navarro em proposa que treballi en el terreny de la generació d’idees i de la política internacional.

– El PSC està en crisi, o no?
– Sí. El PSC té dificultats profundes. Però el problema és que els dos eixos del PSC, la socialdemocràcia i el federalisme, estan en crisi a Catalunya. Va més enllà de qui sigui el primer secretari: és una crisi de fons. La societat catalana i els seus problemes han evolucionat, i el PSC ha de fer un esforç de revisió del seu projecte per a Catalunya. Ja no és la societat dels anys vuitanta ni dels anys noranta.

– I en l’eix nacional, cal canviar?
– Cal admetre que des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el PSC no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme i reformular un nou projecte nacional. Hem tingut un període d’interinitat de dos anys. Això ha sigut una feblesa. Forma part de la nostra crisi. Cal reformular un projecte nacional basat en el federalisme per donar respostes.

– Ernest Maragall creu que el partit podria trencar-se per la qüestió catalanista.
– El PSC és un partit gran, que neix de la fusió de tres partits i que ha d’aglutinar diferents visions. Però en l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo.

– Però cap on ha d’anar el canvi del PSC en l’eix nacional?
– Independentistes, no. Hem de formular una posició federal dins l’Estat amb un projecte basat en el respecte per la diferència, l’increment de l’autogovern i avançar en el cogovern de l’Estat per part de Catalunya. Cal demostrar que és viable. Diuen que no hi ha federalistes a Espanya, però encara n’hi ha menys d’independentistes. La dificultat del projecte no farà canviar els meus ideals federals.

– Anirà a la manifestació igual que hi van ICV o els sindicats?
– No. Respecto tant els organitzadors de la marxa, que reclamen la independència, que no hi vull anar a exigir una altra cosa.

Entrevista a El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
EMMA ANSOLA
EL PUNT AVUI, 14.12.11

“Navarro, Elena i Ros han de ser a la nova direcció”

Miquel Iceta és el viceprimer secretari del PSC i va ser l’últim dels candidats a fer el pas per liderar el partit amb l’objectiu d’integrar, renovar i aportar experiència. A hores d’ara, però, la seva candidatura ha anat perdent pes a causa dels suports que va rebent un altre aspirant, Pere Navarro.

Què en queda de la seva candidatura a una setmana del congrés del PSC?
Sóc partidari que del congrés surti una candidatura d’integració i crec que aquesta feina es podria fer abans de la trobada. Entenc que hi ha altra gent que prefereix que la llista sigui resultat del mateix congrés, i probablement així serà. Però, en definitiva, crec que les dues idees que jo defenso, canvi i integració, i que intentaré subratllar aquests últims dies, han de ser els eixos centrals del congrés, i espero que així sigui.

Però es veu liderant aquesta candidatura unitària?
Jo vaig dir que ho provaria fins al darrer dia que serà dijous [demà per al lector] i per tant fins llavors ho intentaré i, si no fos així, continuaré treballant per aquest mateix objectiu però des d’un altre perspectiva.

Si no la presideix, el seu suport serà per a Pere Navarro, que ara rep la majoria de suports?
És a qui em sento més proper. Ara mateix, però, no m’imagino el futur del PSC amb una direcció que no inclogui els tres candidats i sobretot allò que representen. Àngel Ros representa una aposta pel catalanisme, la moderació, i la disputa de l’espai central a CiU. Joan Ignasi Elena representa la continuïtat d’un fil històric però amb una voluntat molt clara i explícita de canvis en el partit i de construcció d’una aliança progressista a Catalunya. I Pere Navarro és la màxima garantia per a tots de renovació i canvi, i amb un suport que va creixent i que es majoritari. Per tant són tres components que hauran de estar a la direcció que surti del congrés perquè, en cas contrari, perdríem una dimensió que no ens podem permetre el luxe fer-ho.

L’any 1994 en el Congrés de Sitges ja van aparèixer diferents famílies en el si del PSC. Es mantenen avui?
Ros, Elena i Navarro no van tenir cap protagonisme a Sitges.

Però continuen encarnant els mateixos valors que fa 17 anys?
No. Cal que tothom es canviï d’ulleres per veure el PSC. Jo sí que vaig ser a Sitges perquè formava part de l’executiva i hi vaig continuar, però ells no. El PSC d’avui té molt a veure amb Sitges però també amb la unitat socialista perquè hi ha una continuïtat històrica, però intentar avui llegir la realitat del PSC amb les ulleres de Sitges és una equivocació. A Sitges van haver dues visions de renovació, una de Raimon Obiols, i l’altre procedent d’una coalició territorial i institucional, que no tenen res a veure amb el que avui es discuteix en el PSC.

Què es discuteix?
Com sortir del forat, parlant en plata. Cada candidat ho explica a la seva manera. Jo sóc partidari de reconstruir el projecte, renovar les idees, vivificar la organització i tornar a connectar amb la societat. Tots els candidats estan a favor de canvis, de refer el projecte, d’integrar i, si bé hi ha matisos, crec que és molt fàcil d’entendre’s perquè tots els candidats som membres de la mateixa executiva i, per tant, si hem treballat junts fins ara segur que ho podrem tornar a fer en el futur.

Vostè és portaveu del grup parlamentari li agradaria mantenir-se?
És una feina que faig amb molt de gust, però el que ens correspon fer dilluns després del congrés és posar els càrrecs a disposició de la nova direcció, que és qui haurà de decidir. Jo estic content fent el que faig, i ho estaré fent qualsevol altra cosa o tenint un paper secundari a l’entorn del nou PSC que s’ha de construir. Sempre he dit que l’important es que les coses vagin bé i no quin paper hi jugui jo.

Vostè era al grup parlamentari del PSC mentre el partit era al govern, es va abandonar la ideologia del partit per fer seguidisme de la política de l’executiu?
El grup parlamentari quan està al govern ha de donar suport a l’executiu sempre. Això moltes vegades implica mossegar-se la llengua o acceptar acords en què no has participat, però són les regles de joc. L’error fonamental va ser la incapacitat d’afrontar la crisi en coherència amb els valors que representem i les polítiques que defensem. La gent esperava un altre cosa del PSC, que, d’altra banda, no sé si hagués estat possible, però, en tot cas, era el que la gent esperava. Dit això, és veritat que el paper del PSC es va desdibuixar moltíssim perquè era el soci gran i havia de garantir la cohesió del govern mentre els socis es dedicaven a posar els seus accents. Això ens va privar de tenir mes presència i un perfil més clar que potser ens ha passat factura en les eleccions.

Segons el resultat del congrés, plegarà?
Tots plegarem. L’executiva actual presentarà l’informe de gestió divendres, el primer dia del congrés, i després ja no hi serà. Què haurem de fer en el futur? Jo a disposició de la nova direcció. El congrés ha de ser de molts canvis i molta generositat començant per la meva i això vol dir estar disposat a no ser-hi. Qui hagi d’encapçalar la nova direcció sap que trobarà un Iceta company, amic i disposat a complir el seu mandat al Parlament i a fer la feina que se li encarregui.

Entrevista als diaris Avui i El Punt

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA I LLORENS, VICEPRIMER SECRETARI DEL PSC

“No entenem que CiU no hagi cercat un marc d’estabilitat”

“Les dificultats del moment i la profunditat de les reformes que cal abordar requeririen un escenari de més solidesa”

ANNA SERRANO

AVUI / EL PUNT,  20/03/11

A dos mesos per a les eleccions municipals, el PSC ha ajornat el debat precongressual obert després que José Montilla anunciés que no repetiria com a primer secretari. La prioritat és el 22-M i, entre els missatges: el rebuig a la tisorada del govern de CiU.

Les retallades seran el gran argument electoral del 22-M?

El govern ha decidit convertir-ho en un gran argument. Pensàvem que intentarien fer el debat després de les municipals per evitar aquest tipus de controvèrsia, però el govern ha fet la pitjor de les combinacions: el debat seriós el deixa per després, però ja ha anunciat un reguitzell de retallades que causen preocupació, molt focalitzades en el territori. Està fent les coses tan malament que, inevitablement, serà una qüestió que serà en campanya.

El pressupost hauria d’estar llest abans del 22-M?

No hi ha la intenció, però creiem que el govern s’equivoca. Si bé molta gent pot estar d’acord en la necessitat de fer sacrificis, la millor manera d’abordar-ho és globalment, demostrant les prioritats i que els sacrificis demanats són justificats. Des del punt de vista del govern, el pressupost podria ser un argument que expliqués les polítiques. A més, hi ha aquesta escenificació d’un cert pacte amb el PP per lliurar els pressupostos. La sensació és que no es vol seguir el procés normal: que el govern aprovi el projecte i entri al Parlament.

Si el govern pacta amb el PP l’eliminació de l’impost de successions es pot oblidar del PSC per al pressupost?

No ens agradaria dir-ho de manera tan contundent. El que diem és que estem disposats a parlar del pressupost: dels ingressos i les despeses. El que no podem acceptar és que es digui que es vol pactar quan ja s’hagin pres mesures que l’hauran condicionat. També volem aclarir si, com tot apunta, hi ha un pacte amb el PP. Si el tenen, no cal que continuïn amb el discurs que volen ser ajudats.

ERC se sent coresponsable del dèficit; el PSC també?

Totalment. Hem estat governant durant set anys i no podem dir que no coneixem la realitat. Quan es va fer la transició, el govern no només va ensenyar els números, sinó que va donar determinades orientacions i algunes no s’han seguit. El govern sortint va dir que s’hauria de fer una ampliació de crèdit, que vam votar, i va demanar –malauradament, no se li va fer cas– que no dramatitzessin la situació, perquè això dificultaria la gestió econòmica de la Generalitat. Ja comencem a veure com la col·locació del deute esdevé més difícil i això és responsabilitat, sobretot, dels que han decidit fer aquesta política de gesticulació i de tremendisme.

El president Mas demana un primer any de treva, ho pot fer?

Ho pot demanar si hi ha voluntat. El que no se’ns pot demanar és treva i, després, dedicar les rodes de premsa posteriors al govern a criticar el PSC, és estrany i hipòcrita. Estem disposats, com sempre, a actuar amb total responsabilitat. Ho farem faci el que faci el govern. Per això, ens estem encaparrant molt a dir que no és l’any per eliminar l’impost de successions. No l’eliminaríem en cap cas, ara reconeixem que va ser un dels compromisos electorals de CiU i tenen tota la legitimitat per fer-ho, però, en quatre anys. Oi que demanen sacrificis? Nosaltres li demanem que el primer any renunciïn a aquest compromís. Ara, si és el preu que els ha posat el PP i estan disposats a pagar-lo, aleshores tothom sabrà exactament amb quines cartes juguen, els aliats que trien i les polítiques que fan.

El que passi en el pressupost, condicionarà la relació amb CiU la resta de la legislatura?

No acabem d’entendre per què CiU no ha cercat un marc d’estabilitat de legislatura. Si no és que ja l’ha trobat en el PP… Sembla que CiU hagi decidit governar aquests quatre anys sense tenir una majoria assegurada en el Parlament, és una opció. Però creiem que les dificultats del moment i la profunditat de les reformes que cal abordar requeririen un escenari de més solidesa i estabilitat. Correspon al govern prendre la iniciativa.

El PSC estaria disposat a acordar aquest marc d’estabilitat?

No podem estar d’acord en allò en què no ho estem. Ara, hi ha moltes coses en les quals podríem acostar posicions. Però si el govern no pensa renunciar a res, ni tan sols a eliminar successions en els primers mesos de mandat, aleshores és que no vol aquest escenari. És el govern el que ha de decidir.

L’exconseller Ernest Maragall creu que la seva etapa, la de José Montilla i José Zaragoza s’ha acabat. Què en pensa?

Espero que tots fem un esforç de produir el debat precongessual després de les municipals. Ara hem de fer el màxim esforç, perquè els companys que s’hi presenten facin el millor resultat. Des del punt de vista de les posicions, vivim en un partit democràtic en què totes són benvingudes i lliures. Particularment, sempre m’estimo més les que s’expressen en positiu. De totes maneres, s’ha de recordar, com va fer el president del grup parlamentari, que tots els membres de l’executiva, entre els quals hi ha Maragall, quan arriba el congrés, donem gestió i acabem el nostre mandat. El problema del PSC no serà dir qui no, sinó dir qui sí.

I qui sí?

Això arribarà després de les municipals. Dels problemes que el PSC ha d’abordar en el congrés, el dels noms és el més petit.N’hi ha de revisió de projecte, d’organització, de la relació amb la societat… Hauríem d’esmerçar el màxim esforç per solucionar-ho.

Algunes veus el situen com un bon primer secretari…

Els dirigents que vam decidir que fèiem un congrés a la tardor per no interferir en les municipals no faríem bé si avancéssim un debat que té prou temps de produir-se després del 22-M.

Montilla està desaparegut?

Ell no ha estat mai una persona d’una presència mediàtica molt important. No crec que es pugui dir que està desaparegut. La direcció del partit ha decidit que ara siguin els alcaldes la cara del projecte socialista. És coherent amb les decisions preses.

El que passi el 22-M és definitiu de cara al congrés?

Tindrà molta importància. Tindrem una radiografia de les fortaleses i febleses del projecte. També subratllaran lideratges locals que tindran un pes molt important en la configuració del futur PSC.

Maragall també demana un PSC 100% català…

Jo sempre he estat en partits que són completament catalans. El PSC és 100% català i ha de continuar sent 100% socialista. No sabria estar en un partit que no ho fos.

Parla de la relació amb el PSOE, s’ha de trencar?

El PSC, en tota la seva història, ha defensat els interessos de Catalunya amb els mecanismes que ha considerat més oportuns. En el congrés s’ha de produir una gran afirmació de l’autonomia del projecte. El PSC té un projecte propi i l’ha d’expressar en tots els escenaris d’actuació pública, respecte del PSOE, però també de CiU, dels altres partits catalanistes i dels d’esquerres. Com? Amb els instruments més adequats en cada moment. Fins ara ha optat per una relació de tipus federal i d’incidència en el PSOE, que ha donat grans rendiments, com l’Estatut i el finançament. Si en el futur algú en planteja la modificació, serà un tema a discutir i decidir col·lectivament.

Aquesta autonomia s’ha percebut prou, a Madrid? Maragall creu que no i coincideix amb Nou Cicle…

Crec que sí. Si un llegeix determinada premsa a Madrid una de les acusacions per part de la dreta política i mediàtica és que Zapatero ha estat ostatge del PSC i, fins i tot, de Catalunya i del catalanisme. Si alguna singularitat política és reconeguda arreu d’Espanya és la del PSC. Ara, el PSC té com a gran objectiu fer-se valdre? No, el que volem és fer valdre els interessos dels catalans, la idea d’autogovern, socialisme i d’Espanya que defensem… i, en cada moment, hem de decidir quina és la millor manera de fer-ho.

Hi ha dirigents que defineixen el nou PSC sobretot per la distància amb el PSOE…

És una manera molt reduccionista de veure les coses.

El debat precongressual i la indefinició sobre si Zapatero serà el candidat, poden afectar de cara al 22-M?

Tot afecta. Convé que Zapatero acabi el mandat i que, al final, decideixi si vol anar a les eleccions com a candidat o no. I aleshores, procedir a les decisions que convingui.

Hi ha veus que aposten perquè ho faci ara de cara al 22-M…

Si diu que no es presenta, immediatament, la notícia serà qui el substitueixi. Canviaríem el focus del debat cap a un altre lloc. El ciutadans veuen que estem en un moment difícil i afegir incerteses no és la millor manera de donar la tranquil·litat i estabilitat que reclamen.

Carme Chacón seria una bona presidenta espanyola?

Sí. Quan? Això és el que haurem de pensar. Ha demostrat que és una dona preparada, de govern, amb una vocació política i de servei públic molt important. Els únics dubtes que alguns presenten és si Espanya està preparada per a una dona o per un català, em nego a dubtar d’això. No s’ha de descartar en el futur. Això vol dir que si Rodríguez Zapatero decidís no presentar-se, hauria de ser Chacón? No necessàriament, crec que té dos elements a favor: experiència i joventut. Per Carme Chacón segur que aquest no és el seu últim tren.

L’ESTRATEGA

Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és el gran estratega del PSC i també la veu del partit, encarregat de donar compte de les executives. Diputat al Parlament des del 1999, també va treballar al gabinet de la Presidència del govern espanyol –amb Felipe González– entre els anys 1991 i 1996, segons consta en la seva biografia, que assegura que no ha inflat mai. Veu “pueril” l’episodi viscut aquesta setmana amb el currículum inflat de la vicepresidenta Joana Ortega. “L’experiència va més enllà de la titulació”, assegura.

 

Entrevista a El Punt

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, VICEPRIMER SECRETARI I PORTAVEU DEL PSC

“Quan el PSC és PSOE obté millors resultats”

El diputat i viceprimer secretari del PSC creu que la política catalana entra en un cicle nou, però és partidari de mantenir l’aliança amb ERC i ICV. Reconeix sense embuts que anar agafats de la mà amb el PSOE és bo per al PSC malgrat els polèmics canvis de vot i el suport al català al Congrés

SERGI PICAZO

EL PUNT, 2.08.09

–A les properes eleccions ja no s’hi presentarà cap cara del pacte del Tinell: ni Maragall ni Carod ni Saura. És símptoma de cicle nou?

–«El canvi de cicle en la política catalana no ve pel canvi de candidats als partits, sinó pel canvi de marc institucional. Obrim una etapa amb un estatut i un finançament nous.»

–Cap on anirà, Catalunya, doncs, amb el nou marc institucional?

–«Després d’uns anys constituents i de fer un gran esforç per reescriure les regles, s’obre una temporada per treure’n el màxim potencial. Ara hem d’aprofitar els recursos nous. La gent ho notarà.»

–Com ho notarà?

–«Menys discussions instrumentals i més sobre realitats. Ara haurem de discutir si fem tot el que cal per lluitar contra la crisi i què fem per una societat més justa.»

–ERC considera que no hem arribat al límit d’autogovern i que el cicle nou estarà marcat pel dret a decidir i el concert econòmic.

–«No estem decidint el futur des de l’any 1977?»

–ERC parla de dret a decidir exclusivament dels catalans, i no de negociació amb l’Estat.

–«Però els catalans decideixen sols i sense negociar amb l’Estat un Parlament cada quatre anys, i van votar en referèndum l’Estatut. I l’any vinent haurem de decidir un Parlament només nosaltres.»

–L’estratègia del dret a decidir d’ERC afectarà les aliances del PSC?

–«ERC sempre ha plantejat als ciutadans un projecte polític adreçat a la independència. No ens espanta, i no és cap novetat. La gent vota i atorga un pes a cada partit en funció dels objectius polítics.»

–El tercer govern tripartit és la fórmula?

–«Els partits encara han de presentar el seu programa per a les eleccions del 2010. I, després, els electors han de votar i establir cap on s’ha d’enfocar la política del país. Tant el 2003 com el 2006, el PSC, ERC i ICV es van esforçar a posar-se d’acord amb un programa de govern. Això s’haurà de veure si torna a passar.»

–Però al PSC li agradaria una altra entesa?

–«Sí. Sempre hem dit que ens orientem cap a pactes de centreesquerra. Ho hem fet sistemàticament als ajuntaments i a la Generalitat. Però no volem entrar un any abans de les eleccions a discutir les aliances de futur.»

–CiU diu que el govern està caducat i en descomposició, i que després del finançament van reaparèixer els xocs.

–« CiU encara no ha entès que aquest és un govern de coalició format per tres partits amb un contracte de quatre anys, però que tenim projectes a mitjà i a llarg termini diferents. Amb aquest govern hem obtingut un finançament just, un nou estatut i polítiques públiques més potents que mai. Hem resolt qüestions que no s’havien resolt en 23 anys: per exemple, el subministrament d’aigua de l’àrea de Barcelona. Però nosaltres defensarem el que hem fet aquests anys i no farem campanya contra CiU.»

–En les últimes eleccions sí que han fet campanyes contra la dreta.

–«Sí, és cert. Però és que a Europa nosaltres vam avisar que venia una onada conservadora, i la vam encertar. En les catalanes no ho farem així: farem una campanya sobre el nostre projecte.»

–Fent balanç dels tres anys de govern, un dels seus compromisos electorals va ser promoure habitatge social. Però per als joves tenir pis continua sent una paradoxa.

–«El govern va fer un pacte nacional per l’habitatge, va modificar la legislació i va activar la promoció pública de pisos de lloguer. A Catalunya ara hi ha una política d’habitatge; abans no era ni una prioritat de govern. El problema és que el context econòmic és molt negatiu, i per als joves accedir a la compra d’un habitatge és pràcticament impossible.»

–En els últims anys s’han fet grans infraestructures per al país, però el govern pot ser que n’hagi descuidat d’altres de més petites com ara el tren de rodalies?

–«La incidència del TAV a Barcelona va fer posar en crisi el sistema. Però les rodalies són una prioritat de govern, i hi invertirem més de 4.000 milions d’euros. Estem canviant catenàries de l’any 1920. A més, el procés de transferència de Rodalies culminarà el gener del 2010.»

–Com els afecta, la crisi industrial, als votants tradicionals del PSC al Baix Llobregat o al Vallès que se’n van a l’atur?

–«La crisi afecta els sectors més febles de la societat: els treballadors i, sobretot, els joves. El PSC representa aquests sectors, i és lògic que aquesta crisi es tradueixi en més desànim social i menys mobilització de l’electorat progressista. Podem perdre vots. Els governs amb problemes en l’economia normalment noten algun efecte negatiu. Però la gent també veu que la patronal, amb el suport de CiU, fa oposició boicotejant el diàleg social i fent plantejaments antiobrers.»

–Duran i Lleida també critica que, després del finançament, el PSC és més PSOE que mai.

–«No ho considero una crítica. El PSC és tan PSOE com volen que ho sigui els catalans. Quan el PSC és més PSOE que mai, a les eleccions generals, és quan obté millors resultats. Per a una gran part dels ciutadans de Catalunya és positiu que el PSC vagi agafat de la mà amb un partit amb presència al conjunt d’Espanya. Sense això no tindríem ni Estatut ni finançament.»

–Com pot ser que els socialistes catalans votin diferentment al Parlament que al Congrés?

–«De totes les votacions que hi ha hagut al Congrés des de l’any 1977, això deu haver passat en quatre o cinc casos. És poquíssim. Votem sempre el que creiem millor, però no estem per fer caure el govern de Zapatero.»

–Però és estrany, canviar de vot per una qüestió partidista, no?

–«Això és com les famílies: el pare i la mare no pensen igual, i a vegades un d’ells canvia d’opinió per no entrar en un desacord i un trencament. No volem provocar la victòria de la dreta espanyola. La gent ho entén millor que el senyor Duran i Lleida.»

–El senyor Puigcercós ha dit que la condició per a un pacte de govern és que els partits votin el mateix al Congrés i al Parlament. És una advertència directa al PSC. Què els sembla?

–«Si això ho considerés tan greu, aleshores s’estaria acusant ell mateix d’incoherència, perquè estaria governant amb un partit que suposadament canvia el vot.»

–Això pot afectar pactes futurs, no?

–«Si ell ho diu… Nosaltres només som responsables dels nostres plantejaments. El nostre axioma és claríssim: Catalunya avança quan l’esquerra governa Espanya.»

–Vostès són partidaris de poder parlar català al Congrés i al Senat?

–«Sí. La nostra reivindicació és que s’hi pugui parlar català, basc i gallec. L’Estat està en una posició difícil d’entendre, perquè demana a les institucions europees coses que aquí no té resoltes. Hi ha molt camí per córrer en la plurinacionalitat de l’Estat.»

–I per què el PSC no vol firmar la carta a José Bono impulsada per ERC i signada per CiU i ICV per poder parlar català al Congrés?

–«No ho sé. No conec aquesta carta.»

Entrevista a El Punt

Miquel Iceta i Llorens: «Qui dirigeix l’acció parlamentària dels diputats a Madrid és l’executiva del PSC»

EL PUNT, 17.07.08

ANNA SERRANO

A les portes de l’11è congrés del PSC, que comença demà, és clar que el del grup propi serà un dels debats que s’hi abordaran. Iceta explica que es treballa en una posició intermèdia entre els que el volen i els que el rebutgen, que deixa en mans de la direcció la futura decisió.

-El grup propi pot centrar el congrés?

–«Hi haurà debat, perquè hi ha esmenes que demanen que es constitueixi ara i altres que diuen que s’hi renunciï. La direcció proposarà una resolució molt similar a la del congrés anterior, que passa per mantenir viva la possibilitat i deixar en mans de l’executiva la decisió de quan promoure la constitució del grup. No crec que sigui un dels debats centrals, perquè en l’anterior congrés aquesta posició va concitar la unanimitat.»

-La decisió queda en mans de l’executiva…

–«Hi ha una qüestió de moment. La constitució de grups parlamentaris en el Congrés s’ha de produir en els cinc dies posteriors a l’inici de la legislatura. D’altra banda, també és una forma de recordar que els diputats del PSC en tot moment han de votar el que digui l’executiva del partit. Qui dirigeix l’acció parlamentària de tots els diputats del PSC, sigui quina sigui la cambra, és l’executiva. Per ara, hem votat sempre amb el grup socialista i pot ser sempre així, però la decisió, en darrera instància, és una prerrogativa de l’executiva del PSC, que és la que pot indicar en el cas que s’hagués de votar diferent. També és la que a l’inici de la legislatura pot prendre aquesta decisió.»

-Arribat el moment, votarien de manera diferent?

–«Ens costa molt posar-nos en el mal temps, perquè si hem de votar diferent és que no ens hem posat d’acord i que considerem que és una qüestió molt fonamental i que va contra l’interès de Catalunya. No s’ha produït mai. Es descarta? No. Ara, tampoc és previsible que hagi de passar demà. És una opció sempre oberta.»

-Els consellers Castells i Maragall són partidaris del grup propi, vostè n’és?
–«Ara no. Crec que la resolució de l’anterior congrés és la bona. Nosaltres hem pres una opció en política espanyola, que és participar, a través del PSOE, i portar el PSOE a posicions cada cop més avançades en termes de l’acceptació de l’Espanya plural i de l’Estat federal. Si algun dia considerem que la manera de fer avançar aquests objectius implica una organització diferent, hem de tenir plena llibertat per fer-ho. Però no és, ara, cap prioritat.»

-Això fa que la seva acció a Madrid quedi desdibuixada?

–«Crec que la gent ja veu que el PSC la seva feina és aquesta. Entre la capacitat d’influència i la foto, sempre triaré la capacitat d’influència. Això et pot restar protagonisme, però a vegades eficàcia i protagonisme no van agafats de la mà, i menys en qüestions delicades.»

-El conseller Castells creu que entre el PSOE i Catalunya ha de quedar clar que el PSC es queda amb Catalunya…

–«Què estem veient? Tenim un nou Estatut i una disposició addicional tercera perquè hi ha un govern del PSOE, que també ens fa costat en el model educatiu… Nosaltres, el PSOE, si no existís l’hauríem d’inventar. Estem encantats d’haver trobat fora de Catalunya algú amb qui poder sintonitzar.»

-El congrés vol situar el PSC com a partit central del catalanisme; entra en competició amb la Casa Gran de CDC?

–«És molt diferent. La casa ens remet a una idea de propietat. Nosaltres sempre hem entès el catalanisme no com una casa sinó com una plaça, un punt de trobada de molta gent; això és el que ha fet fort el catalanisme. L’apropiació partidista, a part que és impossible, és un error i afebleix Catalunya. El catalanisme està present en moltes forces polítiques que cadascuna interpreta, amb la defensa dels interessos de Catalunya, d’una manera molt específica. I és bo que els diversos partits catalanistes es reconeguin aquesta legitimitat, perquè això permet arribar a acords en qüestions que requereixen una unitat catalanista. Sense ella no hauríem tingut l’Estatut, ni resoldríem prou bé el finançament. Independentment que cadascú té el seu paper, com a govern i com a oposició, sempre defensarem aquell terreny comú del catalanisme i de la possibilitat d’avançar plegats en objectius de país. Això és tot el contrari d’intentar apropiar-se la idea de Catalunya o del catalanisme.»

-Hi haurà renovació en l’executiva?

–«Hi haurà una renovació. El que passa és que estem en un congrés en què amb tota probabilitat José Montilla seguirà sent primer secretari, i això implica un grau de continuïtat d’ell i de les persones en què confia les responsabilitats del partit. Tot indica que la renovació estarà basada en una presència més gran de representants del territori que han demostrat la seva vàlua. No serà per donar oportunitats a gent que s’estrena, sinó per reconèixer lideratges ja consolidats, que es donen en el conjunt del territori. Hi ha d’haver una major presència de gent de Girona, Lleida i Tarragona.»

-Nou Cicle vol que hi hagi totes les sensibilitats; serà així?

–«Des del quart congrés totes les executives han tingut un caràcter molt plural amb vocació de reflectir el conjunt del partit. Estic convençut que la presència en l’executiva de gent de sensibilitats diverses està garantida.»

-Hi haurà president?

–«El PSC ha tingut moments en què en tenia i altres que no. És un càrrec no obligatori. El candidat a primer secretari farà una proposta, i aleshores ho sabrem.»

-I vostè serà proposat per al mateix càrrec?

–«No ho sé; la proposta la farà el primer secretari. Jo, com sempre, estic a la seva disposició i a la del partit. Els càrrecs que pugui desenvolupar no són rellevants; l’important és que tots estem convençuts que l’executiva que elegim sigui capaç de portar el partit encara més lluny.»

-El finançament és la gran prova de foc per a la relació entre el PSC i el PSOE?

–«Serà un moment molt important perquè el compromís que vam adquirir amb l’Estatut és molt seriós. Després del finançament en vindran d’altres. Avui celebrem les balances fiscals i fa deu anys que les demanem. Els reptes mai no s’acaben.»

-Montilla ja ha advertit que, si cal, crearan problemes al PSOE…

– «Poden haver-n’hi. Ara, el nostre objectiu és buscar la fricció? No; és buscar el resultat, i si el podem obtenir amb el menor cost possible, millor. Si, en determinats moments implica enfrontaments, diferències i moments de dificultat, s’haurà de fer. No tenim cap altra obligació que no sigui correspondre a la confiança dels ciutadans de Catalunya.»

-Castells es demana si el tripartit dóna prou estabilitat. Què creu?

–«En aquests moments hi ha estabilitat política. El model de govern d’esquerres és el que el PSC ha defensat sempre i està donant resultats. No veig motius per modificar-lo. La nostra voluntat és exhaurir la legislatura amb aquest model.»

Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta i Llorens, Viceprimer secretari del PSC
El Punt (24/12/06)

Tián Riba / A. Serrano

«La subordinació al principal adversari dictada des de fora era el suïcidi del PSC»

Admet que hi havia dirigents del PSOE que creien «més lògic» un pacte amb CiU, però fa veure que la percepció que es té a la resta de l’Estat és diferent a la de Catalunya: «A la resta d’Espanya, CiU no és un adversari. Pel PSC, CiU és l’adversari»

-En l’anterior tripartit els partits estaven per sobre de Maragall i ara Montilla està per sobre dels partits. No és injust per Maragall, també per part del PSC?
-«No crec que els partits estiguin ni per sobre ni per sota. El que sí que hi ha és una consciència que el govern no és un govern de tres partits sinó que és un govern, amb un president i uns consellers. No és ni just ni injust sinó l’evolució natural, l’assumpció de determinats errors, d’un concepte en aquell moment no gaire entès per cap dels partits i que l’experiència ens ha ensenyat.»

-La diferència és que en el govern ara hi ha les persones que realment manen en
els partits?
-«Això ajuda. En el govern anterior, des de la sortida de Carod, es donava la circumstància que els màxims dirigents d’alguns partits no hi eren, i això es notava. I encara és més important que la mateixa negociació va girar al voltant d’aquesta idea, que la nova etapa havia d’estar marcada per aquest concepte d’un govern i un president que no es podien supeditar als partits i sobretot no es podien parcel·lar.»

-Duraran quatre anys?
-«Sí, la qual cosa no vol dir que no hi hagi d’haver problemes, fins i tot difícils de resoldre, moments de tensió entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya… Però les bases d’aquest govern són molt sòlides, sobretot perquè és una segona oportunitat de demostrar que les esquerres catalanes poden governar. Tothom és molt conscient d’això i hi estem molt compromesos.»

-Fa tres anys van perdre deu diputats i ara n’han perdut cinc. Aleshores ja van admetre que malgrat que presidien el govern tenien un problema, i ara ho continuen admetent. Com se soluciona?
-«Per fer el dibuix sencer: 8 diputats menys, perquè dos eren d’ICV, i 150.000 vots menys del 1999 al 2003, i del 2003 al 2006 són 5 diputats menys i 250.000
vots menys. És a dir, 400.000 vots en total. Nosaltres creiem que hi ha un desgast del PSC que pot ser lògic en la mesura que som un partit que té moltes responsabilitats de govern durant molt de temps, i hi ha unes certes dificultats del PSC per adreçar-se a l’electorat més jove i potser als sectors més dinàmics de la societat. Les eleccions del 2003 ho van posar en evidència i les del 2006 ho van tornar a posar en evidència. Potser entre una i altra va haver-hi un factor que ens va poder despistar, que el 2004 en les generals vam tenir una punta molt alta. Ara és obvi que s’ha produït un encongiment de l’espai electoral socialista i que s’ha d’analitzar per què i se li ha de posar remei. Quin és el remei? Les receptes no són senzilles. Els partits grans, quan perdem vots, tendim a perdre’ls en vàries direccions, no només en una. Què s’ha de fer? Primer, complir amb allò que es diu en la campanya electoral. Segon, reflectir millor les expectatives de sectors més amplis de la societat, particularment la gent més jove, però també la gent més emprenedora. D’alguna manera, es podria dir que la societat està canviant més ràpidament que els partits que la representen. Les reformes que nosaltres estem impulsant estan canviant la societat més acceleradament que el que canviem nosaltres. I aquesta és l’adaptació que s’ha de fer.»

-El president de la patronal Foment deia aquesta setmana que veuen molt lluny els polítics, això també és un símptoma?
-«No crec que els empresaris se sentin molt lluny de la política. Em preocupa més la llunyania dels sectors amb menys poder. Els sectors que tenen poder d’influència poden exercir-la se sentin lluny o a prop. A mi em preocupa molt la capacitat de representació d’aquells que no tenen altre poder que la seva feina i el seu vot.»

-Com es compassa l’evolució de la societat amb la dels partits?
-«Els partits tenen una funció insubstituïble i la marca la Constitució. Són els canals de representació, i han de mantenir un contacte amb la societat molt més fluid. La societat s’ha de sentir permanentment escoltada i interpretada per les
forces polítiques.»

-Això comporta primàries, llistes obertes…?
-«Sobre els mecanismes institucionals sóc un pèl escèptic. Les primàries, en determinats casos, poden ajudar, però això és molt puntual. El que la gent espera és una actitud més permanent d’auscultació, de viure els problemes de la societat com a propis i de donar-los un enfocament. No sempre una solució, perquè hi ha problemes que no tenen solucions immediates, però la gent el que no suporta són uns polítics que no són conscients de la importància de problemes quotidians i que no són capaços de donar-los un sentit. El ciutadà entén molt bé que hi ha problemes que no es poden resoldre. El que volen veure és que els polítics en són conscients i que els enfoquen, que els aborden i que donen una explicació de les coses, un sentit a allò que està passant. Crec que la política hauria d’enfortir aquesta dimensió amb els ciutadans. De les campanyes com a període acotat en el temps d’especial diàleg amb els electors, hem d’anar a uns estils més permanents de diàleg amb els electors.»

-Es plantegen una campanya per veure què pensa la gent?
-«Primer, el que volem ara és fer una anàlisi del que ha passat, fer un pla d’actuació en aquesta direcció i preparar les municipals. Un dels problemes quetambé poden provocar una certa fatiga ciutadana és l’acumulació permanent que conteses electorals, i els partits necessiten preparar-se perquè no són tan potents per fer tantes coses a l’hora. Així que, a partir del gener, tots els partits ens posarem a preparar les eleccions. Per tant, el primer semestre de l’any anirà molt marcat per això. La feina que ens plantegem és més a mitjà termini, no a fer una campanya ara. Afortunadament les eleccions municipals són les millors des d’aquest punt de vista, perquè és molta gent connectant-se a molta gent. Però pensem sobretot en el dia després.»

-ERC vol ser el referent de l’esquerra, ampliar horitzons cap al PSC i ICV. Noten algun desgast per l’aliança amb els republicans?
-«Ells també han perdut més de 200.000 vots. El que cada partit diu de si mateix té una importància molt menor. A mi m’interessa el que el ciutadà diu. Nosaltres quan enfoquem aquest esforç de recuperació d’espai electoral no ho plantegem contra ningú, no li volem prendre a ningú. Entre altres coses perquè, en aquests moments, si a algun partit li hem de prendre vots és al partit de l’abstenció. El que volem és retornar als ciutadans la confiança en la política, no una operació per recuperar vots ni d’ERC ni d’ICV ni de CiU, sinó senzillament per presentar un PSC renovat, complidor dels seus compromisos i per escoltar i interpretar els desitjos i les expectatives de la gent.»

-Se senten els principals perjudicats per l’abstenció?
-«Ho som. No sé si molt ex aequo amb ERC, però ho som. Segurament ERC ha tingut més flux cap a altres forces. Però no n’hi ha dubte, el partit més perjudicat per l’abstenció és el PSC. Hi ha gent que pensa que un antic votant que s’absté té tots els números de tornar. I no. Els partits no som propietaris dels electors i, cada cop més, cada elecció tindrà la seva dinàmica. Cada cop més les eleccions serveixen per premiar o castigar una gestió, segurament s’està afeblint una tendència sempre a votar el mateix. Els partits grans són els que perden més electors i això probablement vol dir que tenim una dificultat creixent a expressar les nostres idees. Això és degut a la competència amb els partits més petits? També, però no sols això.»

-També als tres anys de govern, el canvi de candidat…
-«Segur. El que ens aniria perfecte és que després de cada elecció hi hagués una sola causa que et permetés explicar el perquè has tingut o no un bon resultat.»

-ERC ha adaptat l’estructura de la seva executiva per l’entrada en el govern. El PSC ho farà?
-«Els canvis en l’executiva els introduïm en els congressos, després de cada cicle electoral. No tenim una incompatibilitat tan gran com sembla que té ERC. Són conceptes diferents. Nosaltres som molt conscients que la gent quan va a les eleccions jutja el PSC, però sobretot l’ús que fa el PSC de les seves responsabilitats de govern. Una separació estricta de partit i govern no t’estalvia sanció electoral i, a més, pot produir un empobriment del debat polític si separes absolutament les dues instàncies.»

-El President deixarà l’executiva federal del PSOE?
-«No se n’ha parlat.»

-Per què està bé que continuï o per què s’està buscant el substitut?
-«No se n’ha parlat perquè només depèn d’ell. En el nostre cas sempre hi ha dues maneres de veure aquest tipus de qüestions. Per nosaltres un dels factors que explica el que és el PSC i el que fa el PSC és la seva capacitat d’incidència sobre el PSOE. I encara no s’ha decidit quina és la millor manera d’incidir més sobre el PSOE i és la primera vegada en la història que es dóna la circumstància que un president de la Generalitat està a l’executiva federal del PSOE. En tot cas és una iniciativa que correspon al President.»

-És compatible que hi sigui?
-«No hi veig incompatibilitat, però no sóc president de la Generalitat. Nosaltres tenim una confiança molt gran en el President i sé que prendrà la decisió que cregui que és millor pensant en la seva funció com a president de la Generalitat.»

-CiU els critica la imatge de subordinació?
-«Però si són uns senyors que es moren de ganes d’entrar al govern espanyol. Penso que de vegades ens envegen. El que voldrien és tenir una relació ambZapatero com la que tenim nosaltres.»

-I tenir un seient a l’executiva del PSOE?
-«No en tindrien prou. Haurien de ser dos. Un per CDC i un pel senyor Duran. El nostre partit en això té un model diferent de participació i d’incidència sobre la política espanyola. Respectem que diguin que els és igual el PP que el PSOE, però el nostre model és que sempre hem pensat que a Catalunya li convé que a Espanya governi l’esquerra, que hi hagi un partit socialista en què el PSC tingui la màxima incidència possible. Ens critiquen? Ho han fet sempre. De cop i volta ens reconeixen catalanisme, però després ràpidament ens el treuen per no se sap ben bé què. CiU en això està lluitant contra els seus fantasmes.»

-Admetent la capacitat de treball del President, ser president de la Generalitat, estar en l’executiva del PSOE i ser el primer secretari del PSC, és assumible?
-«S’ha de tenir present diverses coses. Per nosaltres, la política és un esforç col·lectiu i és veritat que els càrrecs els ocupen persones, però a l’executiva federal del PSOE no només hi ha José Montilla com a català, també hi ha Carme Chacón. Tenim tot el nostre grup de diputats i senadors a Madrid, tenim un ministre, tenim un viceprimer secretari, un secretari d’organització… I no és imprescindible la presència física.»

-Montilla i vostè han dit que no governarien amb qui no vulgui fer el quart cinturó, i ERC i ICV continuen manifestant-s’hi en contra.
-«Es deuen manifestar perquè s’està fent, si no, no es manifestarien. Hi ha evidències que costen de veure.»

-En el fons vostès governen amb qui no ho vol.
-«Són obres que no són del govern de la Generalitat sinó de l’Estat.»

-Aquelles declaracions tenien trampa, doncs.
-«No, no. Estem veient una cosa a la qual ens hem d’acostumar. ERC i ICV estan en contra del quart cinturó, uns més que d’altres: alguns voldrien una adaptació del carrer major del Vallès, d’altres voldrien reduir l’impacte ambiental. Fan legítimament de manifestar-se i, a més, la seva presència probablement faci que tots plegats estiguem més amatents a aquest tipus d’impactes negatius. Nosaltres ho hem dit sempre: considerem que el quart cinturó, en el sentit de tenir una connectivitat viària entre aquestes comarques de la segona corona, és necessària, i s’està fent amb la màxima cura pel medi ambient en els trossos fets i encara més en els trossos que es faran. Com la línia d’alta tensió. Al final, ni els governs espanyol ni francès són capaços de prendre la decisió i s’han sotmès a una mena d’arbitratge europeu. I en coherència amb el que la UE ha fet sempre en connexió de xarxes energètiques dels diferents països, es produirà. El govern de Catalunya podrà incidir-hi en el sentit d’intentar que el traçat concret sigui al menys lesiu possible, però es farà. Podem resignar-nos a no convèncer els nostres socis, però no podem resignar-nos a no fer-les.»

-Vostè estava moltes vegades en les reunions de negociació de l’Estatut entre CiU i el PSOE quan ERC s’hi oposava. Admet que CiU pot sentir que sigui injust que el PSC hagi tornat a pactar amb ERC?
-«CiU mai va supeditar el seu acord a l’Estatut, almenys en les converses que va tenir amb el PSC, a un acord de govern. Potser ara es penedeixen de no haver-ho fet, no ho sé. No sé si amb altres van parlar d’altres coses.»

-CiU no va condicionar una cosa a l’altra al PSOE?
-«Només puc parlar pel PSC.»

-Fins a quin punt el PSOE hagués preferit un govern de sociovergència a
Catalunya?
-«No li puc contestar, no sóc del PSOE.»

-Però parla amb la gent del PSOE…
-«Molt sovint. La percepció del PSOE és tan clara que de vegades les obvietats no semblen òbvies. Què voldria el PSOE? Que el PP no tingués cap capacitat d’acord o, si es vol de manera positiva, tenir la geometria d’acords més àmplia possible. Estarien encantats de tenir el suport d’ICV, d’IU, d’ERC, el BNG, el PNB, CiU… Que el PSOE vol això? És que és la seva obligació. Ara, en aquest cas concret jo no li puc dir perquè no puc parlar per boca del PSOE. En tot cas, sí que hi havia gent que creia més lògic un acord, però també és veritat que la percepció que es té a la resta d’Espanya és diferent de la que hi ha aquí. A la resta d’Espanya, CiU no és un adversari; pel PSC, CiU és l’adversari. No estem dient que són països diferents, amb funcionaments de partits diferents, i per tant, que responen a lògiques diferents?»

-Els van trucar durant la negociació per dir-los què volien?
-«‘Heu de fer això’, no ho van dir. Reflexions, moltes. I amb molt de sentit comú. Però acceptar la subordinació al seu principal adversari i dictada des de fora era el suïcidi del PSC.»

-Val el discurs de l’alternança per l’Ajuntament de Barcelona? És bona tanta acumulació de poder?
-«Barcelona: sí, 25 anys de govern, quatre alcaldes. És a dir, un partit pot governar molt de temps una institució si els ciutadans ho volen. I normalment això respon al fet que el partit ha sabut evolucionar al ritme de la societat i crec que el socialisme a Barcelona ho ha demostrat. Continuo pensant més que mai que el canvi a l’alcaldia rebrà novament el suport dels ciutadans. La concentració de poder només és possible si el partit que governa en cada institució sap posar per davant en cada moment l’interès d’aquella institució, encara que les altres estiguin ocupades per gent del propi partit. El que seria nefast i els ciutadans no voldrien, seria subordinació o renúncia als interessos de cada institució i comunitat a la qual se serveix.»

Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta
Diari El Punt (09/07/06)

Miquel Iceta i Llorens.: «No governarem amb qui posi en dubte la necessitat de fer el quart cinturó»

Avisa a ERC i ICV que el PSC no pactarà un govern que sigui incapaç d’acordar les inversions que l’Estat ha de fer anualment a Catalunya durant set anys en funció del PIB, segons preveu l’Estatut. Tot i això, considera que la gran coalició amb CiU no està justificada.

-Hi ha gent preocupada al PSC perquè quedi tapada la defensa de les llibertats de Catalunya i que imperi massa l’eix de les polítiques socials? No es corre el risc que s’identifiqui el candidat Montilla més en una vessant que en l’altra?
-«No. Clar, canviem de candidat i no s’ha de minimitzar la importància del que suposa, però no canviem de projecte. No hem de perdre res del que ha suposat l’aportació única de Maragall amb el desplegament d’unes polítiques que són de tot el partit. Com farem el programa? A partir de l’experiència de govern, del balanç que en fem i del balanç del programa anterior, de l’Estatut i les possibilitats que obre. Quines candidatures farem? Unes candidatures on hi haurà molta gent que ha estat participant plenament de l’acció del govern de Maragall i dels que Maragall deia que volia donar el relleu. Es veurà que hi ha un canvi, però no un trencament.»

-Per què es decideix fer el canvi de candidat? Segons Maragall, ningú del PSC li va demanar que continués…
-«Hem fet un procés de decisió per decantament. Al PSC no hi ha hagut un debat sobre si Maragall hi havia de continuar o no. Ni tan sols a l’executiva. A partir d’un determinat moment, el mateix President comença a parlar amb gent, reflexiona ell mateix sobre les seves possibilitats d’anar o no com a candidat, les seves possibilitats electorals… i després de la sortida d’ERC del govern es comença a plantejar molt seriosament aquesta opció. Dins del PSC recull opinions molt diverses i no coincidents. Però no hi ha hagut una decisió de dir ‘canviem de candidat, li hem de dir al president que no es presenti o ara li hem de dir que es presenti?’. I finalment ha pres una decisió. Com ell diu, és arriscat canviar de candidat, però encara ho era més no ferho. També per la idea encertada que ell té de ‘nou Estatut, nou cicle polític’, que probablement és de diverses legislatures i ell sabia que tornar-se a presentar només era per una legislatura. El nou cicle requeria canvi de candidat i equip.»

-Però el partit no ha donat a Maragall el suport que esperava?
-«Hi ha hagut un enorme respecte amb el President i la decisió que havia de prendre, i no condicionar-la volia dir no condicionar-la. Per ell, ha estat una decisió complexa però considero que encertada.»

-S’ha parlat històricament de dues famílies al PSC, la dels dirigents territorials i la de la burgesia catalanista. La candidatura de Montilla és el triomf dels primers?
-«El veritable congrés d’unitat el tenim l’any 1980, en què hi ha una divisió molt profunda del partit i a partir d’aquell congrés hi ha una síntesi molt gran al PSC, la qual cosa no vol dir que no hi pugui haver sensibilitats diferents, però jo crec que ja no són de família, sinó fins i tot personals. La síntesi a la família socialista està ben feta i quan en l’últim congrés fem president Maragall i primer secretari Montilla ja estem decidint moltes més coses.»

-Per què es va descartar el tàndem si Maragall era el més ben valorat en les
enquestes?
-«Normalment els relleus bons es produeixen quan qui se’n va està molt ben valorat. Sempre dic que quan Pujol va deixar pas a Mas també era el candidat més ben valorat de CiU. Si no, és que fas el relleu en moment de crisi i que surts com pots. Teníem molts candidats per triar. Altres tindrien més problemes. Gent com Antoni Castells, Joaquim Nadal, Marina Geli i Montserrat Tura seran de manera destacada en les candidatures i seran en el futur govern si hi accedim.»

-CiU criticarà Montilla com a cap del tripartit i com a supeditat al PSOE. Com hi respondran?
-«És exactament el que haguessin dit i ja van dir de Maragall. Van criticar la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió. CiU només ha tingut un argument tota la seva vida, però ha perdut força, i més en aquest moment, en què ells si s’han distingit per alguna cosa és per la seva voluntat de fotografiar-se al costat del PSOE. Estem davant d’una paradoxa: ens acusen de ser els del PSOE mentre es fa córrer la brama que Rodríguez Zapatero vol que guanyi Mas.»

-CiU vol recuperar la imatge de pal de paller del catalanisme.
-«És que ja no el té. Van estar 23 anys sense reformar l’Estatut. El pal de paller del catalanisme està en el «sí». Ho han demostrat de manera evident les urnes i no se’l pot atribuir cap partit en exclusiva. I ho diré molt clar: un partit que va defensar el «no» també s’hi situa clarament. CiU vol tornar a la moviola, a un passat de fa 20 anys, que demostra fins a quin punt es pot pretendre fer l’argument de dir ‘som una nova generació, però els nostres arguments són els dels nostres avis’.»

-Si CiU guanya però els membres del tripartit tenen majoria, pactarien amb un partit com ERC que ha dit «no» a l’Estatut i deixarien CiU a l’oposició?
-«Això és un sistema parlamentari i governarà qui tingui una majoria parlamentària. Respecte a ERC, ja ha dit que la seva obsessió serà el desplegament estricte de l’Estatut, perquè tenen por que, a sobre, no es desenvolupi sencer. Això fa que ERC sigui un legítim soci del futur govern.
Només hi ha un partit que ha quedat fora de les combinacions, que és el partit que s’ha oposat, s’oposa i s’oposarà a l’Estatut i que diu que presentarà un recurs d’inconstitucionalitat. No hi haurà cap partit que vulgui pactar-hi. Opcions de coalició? Sóc dels que creuen que l’única manera que hi hagi govern d’esquerres és que el resultat del PSC sigui molt bo per assegurar la solidesa del govern. I aquí no només hi haurà un tema d’orientació ideològica. Ens hem guanyat un estatut que planteja unes possibilitats enormes des d’un punt de vista financer, de competències i d’inversió pública en infraestructures. No governarem amb partits que posin en dubte la necessitat de fer aquesta formidable inversió que, per exemple, implicarà fer el quart cinturó.»

-Llavors no governaran amb ERC i ICV?
-«No ho sé. Hauran de canviar d’opinió. Però nosaltres no podem dir als catalans que hem fet una batalla de dos anys per tenir el 18,5% del pressupost general de l’Estat en inversions anuals durant set anys i que tenen un govern que és incapaç de gastar-los. Que s’hi posin fulles. Tenim durant set anys la possibilitat de recuperar el temps perdut en matèria d’inversió pública. No podríem governar amb partits que posessin en dubte aquestes necessitats d’inversió.»

-Encara que l’única opció de governar fos aquesta?
-«És que la nostra principal obligació no és amb els partits, és amb el país. El que no farem és sortir de les eleccions i dir: ‘Bé, vam obtenir la possibilitat de fer aquest nivell d’inversió pública, però com que per la nostra conveniència, com que no trobem socis adequats i els que trobem no ens les deixen fer, no les fem’.»

-Doncs CiU està a favor del quart cinturó.
-«Hi haurà partits que hauran de canviar d’opinió. Perquè, si no, com expliquem als ciutadans que hem obtingut unes possibilitats d’inversió pública tan enormes i que som incapaços d’aplicar-les perquè no ens posem d’acord en el quart cinturó, l’ampliació de l’aeroport, l’eix transversal ferroviari, les línies 9 i 12 del metro… el que sigui?»

-Però serà més fàcil entendre’s amb CiU en aquests temes?
-«No ho sé. Espero que no. Volem fer un govern d’esquerres, però no estarem disposats a limitar les possibilitats que l’Estatut atorga als catalans perquè seria trair-los. De CiU, pensem que no poden oferir més al país i que han d’estar més a l’oposició.»

-Està dient a ERC i ICV que o accepten determinades condicions o es veuen empesos a pactar amb CiU?
-«Estem dient que no podem trair l’interès dels catalans. Home, sempre es pot discutir quines, però estem parlant de concentrades en set anys, de grans inversions, de recuperar el temps perdut en matèria de grans infraestructures del transport i les comunicacions. I això és el que plantejarem i ha de ser en el programa de govern.»

-El missatge de fons és el mateix que el de CiU: un govern fort.
-«No, no. Nosaltres diem un govern d’esquerres, cosa que a ells no els he sentit dir. És molt diferent. Ells volen un bon govern sòlid de centredreta, i nosaltres volem un bon govern sòlid de centreesquerra.»

-I es poden congeniar?
-«És molt difícil. La perspectiva de la gran coalició no es justifica en la situació actual, que no és de crisi política, econòmica o social. Precisament, estem en un moment de preparar una gran florada, no en un moment de prendre una mesura de tipus excepcional. I una gran coalició no deixa de ser una mesura de tipus excepcional. Ara mateix, a Alemanya, s’havia de fer un ajustament a l’estat del benestar i un canvi en el sistema federal, i això ha indicat la necessitat de fer una gran coalició.»

-I no ho pot indicar la necessitat de recuperar el temps perdut?
-«L’única situació excepcional és que no hi hagués manera de pactar un altre govern.»

-Per fer aquesta gran florada, no seria necessària la unitat dels partits a l’hora de defensar els interessos del país?
-«No cal ser al govern. CiU ha demostrat que és capaç de fer-ho des de l’oposició i ho pot continuar fent. No hi ha una indicació. La poden donar els electors, perquè aquí tothom parla de coalicions sense haver escoltat primer els ciutadans.»

-L’objectiu d’entrada és governar sols?
-«És arribar els primers en vots, escons i amb una distància suficient per fer un govern. Home, ara no està de moda demanar majories absolutes perquè sembla que els ciutadans se’n van cansar, però és legítim que els grans partits de Catalunya vulguin uns resultats que els permetin governar amb tan poques hipoteques com sigui possible.»

-La resta de partits eviten discutir sobre l’origen de Montilla. Però no seria bo un debat positiu?
-«Tots els debats en democràcia són possibles, però som una democràcia de ciutadans i entrar en una dinàmica que pogués semblar que hi ha ciutadans de primera i de segona, seria molt patètic, i per això ningú hi entra. No crec que la societat catalana estigui per aquestes històries. Als candidats, què se’ls demana? Per què estem tan esperançats amb Montilla? Perquè quan preguntes a la gent, et diu que vol un president honest, amb capacitat de treball, preocupat pels problemes de la gent… I jo acabo dient: ‘Pepe Montilla’. Segurament es pot dir d’altres candidats, però el que demana la gent d’un candidat no és on ha nascut. Una altra cosa són debats que poden tenir algun punt de connexió amb això. Si algú pensa que Montilla és més del PSOE que Maragall, dient això pot voler dir altres coses, perquè Montilla no ha estat mai del PSOE. Un debat sobre si el fet de no haver nascut aquí és un demèrit? Tampoc pot ser un mèrit. Ara, si algú vol dir, i això no és patrimoni d’un candidat o d’un partit, que Catalunya ha estat capaç d’incorporar molta gent d’altres provinences, és que això és la força del nostre país. La pervivència de la llengua, la cultura, la pròpia idea del catalanisme, depèn més de la capacitat d’incorporació que de qualsevol altra cosa. I això no és patrimoni de ningú. Com no ho és el catalanisme, per molt que s’hi entestin. La nostra força és que s’ha fet amb naturalitat.»

-Què passarà amb CpC?
-«Continuarà havent-hi en les candidatures una aportació de gent que no és del partit. Com sempre. Amb quina fórmula? No ho sé, perquè és veritat que CpC va néixer en una conjuntura molt determinada, amb un objectiu molt determinat i ara són ells que han de veure com volen, si volen, prosseguir aquesta tasca.»

-Han obert el procés de primàries, però ja donen per fet que Montilla serà el candidat. Qui s’enfronta amb el primer secretari?
-«Borrell ho va fer amb el secretari general del PSOE i a més va guanyar. Respectem molt les primàries. Fins que no es tanca el període de candidatures no podem saber si n’hi haurà una altra. Previsió? Sincerament, no crec que n’hi hagi.»

-Montilla pot pegar a Mas però no massa fort perquè és amic de Zapatero?
-«No anem a la campanya a estovar ningú. Però no hi haurà trampa. Ni per part de CiU ni per part nostra.»

-No hi ha sociovergència pactada?
-«És que si no la volen ni els sòcios ni els vergents… A la vida poden passar moltes coses. No és l’opció preferent.»

-Busquen una dona de número dos?
-«No.»

-Ja l’han trobat?
-«Ha dit si la busquem. Les candidatures s’han de fer amb un mirada global i s’han de pensar molt bé. Canviem de candidat i al mateix temps volem donar continuïtat a les persones que estan al govern.»

-Castells millor a Catalunya o a Madrid?
-«El prefereixo aquí. És molt necessari.»

Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta i Llorens
El Punt (23/04/06)

L. Rahola / Tián Riba

«No m’imagino un partit de govern fabricant paperetes al marge de les oficials»

Iceta considera que la remodelació de Maragall blinda ERC amb vista al referèndum de l’Estatut si demana el vot en blanc o no dóna cap instrucció, però que no ho fa si demana el «no». Tampoc entén com es pot demanar el vot nul ni que sigui amb paperetes reivindicatives.

-Per què el PSC no va donar llum verd als canvis en el govern a l’octubre i ara sí?
-«A l’octubre no hi havia consens entre els tres partits i ara sí. S’hagués pogut produir un canvi de consellers només del PSC i això no era bo. El President ho va veure i ha esperat el moment en què hi ha hagut consens entre els tres partits.»

-Què ha canviat perquè ara hi hagi consens?
-«La voluntat del President és molt determinant i si vol canviar el govern, difícilment es pot dir que no. Aquesta vegada també hi havia o hi ha hagut una certa discussió sobre si era el millor moment ara o just després del referèndum. Finalment, s’ha imposat el criteri del President.»

-Maragall va reconèixer divendres el paper del PSC en el govern. És admetre que està supeditat a les decisions del partit?
-«No s’ha de llegir així, sinó des de l’evidència que el PSC és el partit majoritari en el govern. El President no està supeditat al PSC i ho ha demostrat en tantes ocasions que no hi hauria prou paper per contenir-les totes. Ell és el president del PSC, el que passa és que ha exercit la presidència de la Generalitat de manera que potser a alguns els ha sorprès, perquè ha volgut ser el president no només d’un partit sinó d’un govern i d’un país i això a vegades als socialistes ens incomoda, però ens enorgulleix.»

-Des de quan es gestava la crisi de govern?
-«El primer coneixement el vaig tenir el dijous sant.»

-I per què s’accelera?
-«El President el que volia era fer-ho el dimarts després de Setmana Santa i no va poder ser fins dimecres i dijous. Volia aprofitar la Setmana Santa per evitar les filtracions i fer-ho aquesta setmana abans del ple de dijous. Es va trobar entre altres coses que alguns líders sí que feien vacances i no va poder fer tots els contactes.»

-Hi havia pendent una reunió de seguiment del tripartit. Encara cal?
-«Es farà. I amb més raó si els partits volem contribuir a aquest nou impuls del govern.»
-La remodelació blinda ERC amb vista al referèndum?

-«Sempre hem dit que no imaginem compartir un govern amb algú que hagi votat ‘no’ a l’Estatut. No els blinda davant d’un ‘no’, davant d’altres posicions més matisades i ben explicades, segur.»

-Què li sembla un vot nul o en blanc?
-«Hi ha una posició democràticament impecable que és el vot en blanc. Una altra posició democràticament impecable és no donar cap instrucció. No entenc el vot nul, m’estranya que es demani a un ciutadà que vagi a votar per anul•lar el seu vot.»

-Ells parlen d’una papereta reivindicativa.
-«Tampoc m’imagino partits de govern fabricant unes paperetesreivindicatives al marge de les oficials.»

-El temps i les formes de la remodelació del govern han estat les adequades?
-«Donem suport al President en el temps, les formes i els noms. És lògic quealtres partits tinguin una visió una mica diferent. El PSC ja havia decidit els seus noms,però no és estrany que els noms que havien de proposar ERC i ICV arribessin un dia després.»

-Què li sembla que només els exconsellers del PSC anessin a la presa de possessió dels nous?
-«Els honora. Han tingut sempre un altíssim sentit institucional. També hem d’entendre des del punt de vista personal que un canvi que un no ha demanat normalment no satisfà.»

-I que el nou cap dels funcionaris de la Generalitat sigui un senyor que va enviar cartes a empleats del govern exigint el pagament d’una quota a ERC?
-«ERC ha dit que Vendrell deixarà la secretaria d’organització i finances d’Esquerra. Hi ha càrrecs que necessiten un esforç de desvincular funcions per evitar malentesos. Tot i que també he de dir que hem de respectar que qualsevol dirigent polític en actiu d’un partit formi part del govern.»

-Però l’oposició ja ho fa servir com a arma per desgastar el govern.
-«Hem de ser curosos amb les paraules. Si jo tingués coneixement d’una extorsió aniria als tribunals. L’oposició hagués criticat qualsevol remodelació, però probablement tindria menys arguments que amb el nomenament de Vendrell.»

-El PSC també cobra quotes als seus càrrecs elegits, i els estatuts diuen que és obligatori pagar. Entén les crítiques a ERC?
-«Ho entenc per dos motius. ERC sempre s’ha distingit per exigir una informació de transparència i netedat que els honora. I qui ha exigit molt es troba que en determinats moments se li exigeix. I perquè no va quedar clar, almenys al principi, dos elements que crec que són imprescindibles. Un, que aquest tipus de disposicions només poden afectar els militants d’un partit, i que la sanció a l’incompliment ha de ser una sanció del partit, mai de la institució.»

-ERC té una proposta de llei al Congrés que acumula 22 pròrrogues d’esmenes. Si tant important és la reforma de la llei de finançament dels partits, perquè no s’accelera?
-«Hi ha una dificultat que ja veurem si salvarem, espero que sí, i és una discrepància molt gran entre els partits de centreesquerra i esquerra i els de centredreta i dreta sobre les donacions anònimes. Hi ha un intent, que sóc escèptic que es pugui resoldre, perquè hi hagi un acostament de posicions. També és veritat que la llei de finançament de partits, com la llei de partits o la llei electoral, convé que responguin a un consens molt ampli. I en un dels temes que ha suscitat ERC i al qual nosaltres donem suport, que és la prohibició de les donacions anònimes, no hi ha consens. Però hi ha el compromís del president del govern que aquesta reforma legislativa es farà. Jo espero que sigui amb el més ampli consens possible. Si no pot ser-ho, ha de contenir aquesta prohibició de donatius anònims perquè poden encobrir un tracte de favor.»

-L’Estatut trenca Espanya o enterra l’Espanya federal?
-«Ni una cosa ni l’altra. Aposta per desenvolupar l’estat de les autonomies fins a límits que el PP no havia desitjat mai.»

-Per què s’ha de votar «sí»?
-«Perquè és molt millor que l’actual. El gran argument és aquest. La gent que vol més autonomia ha de votar aquest Estatut. Que algú vulgui molt més, no ha d’implicar negar-se a un avenç significatiu. He sentit de Lídia Santos un argument que mai havia sentit i té tota la raó: aquest estatut s’assembla molt més al que va sortir del Parlament que els que en van sortir el 1932 i el 1979. La voluntat del Parlament ha estat més ben escoltada i atesa que mai.»

-Per tant, diria que ERC està segrestada per la foto Mas-Zapatero i per les
seves bases?
-«ERC és un partit independentista que havia fixat moltes expectatives en una aprovació de la proposta del Parlament sense cap modificació. I tothom sap que un procés estatutari implica negociació. Potser pensaven que no s’havia d’entrar en aquesta dinàmica i que senzillament ens dirien ‘sí’ o ‘no’. Per tant, legítimament, poden creure que s’ha quedat curt. I l’ha pogut incomodar l’acord entre el president del govern d’Espanya amb Artur Mas. Ara, algú havia d’acordar l’Estatut. I hi havia dues maneres. O bé els partits del govern tripartit pactaven amb el PSOE deixant un marge suplementari perquè CiU s’hi afegís o bé hi havia un pacte entre el PSOE i CiU. Érem partidaris de la primera, però els altres dos partits no volien dir que havíem acceptat un acord que després fos millorat, encara que poc, per Mas.»

-Què vol dir?
-«El dijous 19 de gener fem l’última reunió del quadripartit i allà tot era sobre la taula. Un diari publicava que Duran havia dit ‘no’ a una proposta de finançament que és la que finalment ha sortit. Alguns ja sabíem que aquell ‘no’ era un ‘sí’. Vam dir a ERC i ICV: ‘Diguem ara que sí i després rematarem.’ I van dir: ‘No, no, que després CiU en traurà més.’ Legítim. El PSC va sortir de la reunió dient que estàvem en condicions de dir ‘sí’.
Zapatero diu al comitè federal que ben aviat es tancarà l’acord i dissabte a la tarda Mas va a La Moncloa. Sis hores i mitja, i es tanca l’acord. Per què només sis hores i mitja? Perquè la feina estava bastant feta. No trec mèrit aMas, que va rematar alguns temes bé, que no estaven prou lligats, però sobre un treball fet per molts abans. Ara, prenies un risc. El PSC hi estava obligat, ERC i ICV no. Per això sempre dic a ERC que no pot dir que no li ha agradat la negociació, perquè d’alguna manera l’hem obligat nosaltres. Podíem haver dit que sí deixant un petit marge perquè Zapatero embarqués Mas i el protagonisme no hagués estat només seu. Si mires la seqüència ja s’entén el que ha passat. I n’hi ha d’altres. Abans de l’estiu, el President cita el tripartit a palau per posar un ultimàtum a CiU. El dia següent, Carod va a Madrid i parla de la Constitució bé com mai i diu que ha demanat a Zapatero que s’impliqui personalment a embarcar CiU i que li ha demanat temps. El segon moviment és la votació en comissió, en què ERC pacta amb CiU. A l’estiu hi ha les reunions Mas-Zapatero i Mas-Zapatero-Maragall. Al desembre, ja negociem amb el PSOE, i ERC i CiU pacten majoria simple per retirar l’Estatut. És a dir, que ERC tampoc es pot queixar del tot, perquè ha fet coses que han acabat donant encara més capacitat de negociació a CiU. Les coses són com són.»

-ERC defensava unitat d’acció.
-«ERC va dir que si no es feien reunions quadripartides no hi anava, donant a CiU la decisió de com es feien les reunions. CiU anava dient que no, mentre feia la seva negociació, en què jo participava. I ERC no volia que participés en les seves, sent socis de govern. Puc acceptar que a ERC l’incomodi el paper de Mas, però aquest no pot ser el motiu d’un eventual ‘no’.»

-Però amb unitat d’acció s’hagués aconseguit molt més?
-«No. Perquè la susceptibilitat de les forces catalanes entre elles feia que ningú es mullés. Ningú deia mai que sí i Rubalcaba es tornava boig.»

-El pacte Mas-Zapatero no es va vendre malament? Només es van pactar dos punts.
-«Clar, però la reacció d’ICV i ERC, i en part de Maragall després, ho van impedir. L’important era reivindicar el pastís sobre el qual Mas havia posat la cirera. Però si els altres no actuen així, ajuden a construir la imatge exagerada que Mas s’ho endú tot. ICV triga poc a veure la jugada i ERC, no hi va haver manera. Ridao va fer una llista exagerada de retallades i la manifestació va portar ERC a pensar que li pot treure a CiU la bandera majoritària del nacionalisme català.»

-CiU diu que han estat desapareguts durant la negociació.
-«Sí. Perquè la negociació amb el PSOE la fem absolutament en privat i ha de ser així. Hem acceptat el paper que ens toca: tenir una influència sobre l’esquerra espanyola majoritària. És la típica baralla del grup parlamentari propi. Com guanyo més? Amb un grup de 21 o influint en un grup de 164? Jo crec que amb la segona. Però això té un cost. Si no tens grup propi, no tens una visibilitat pròpia. La satisfacció és que les enquestes valoren més que cap altre el paper del PSC. Per què? Perquè la gent, quan veu el PSC i el PSOE comença a veure el mateix. I si el PSOE ha fet un paper positiu és perquè el PSC l’ha fet positiu. Sense el PSC això no surt. CiU sabia que quan el PSC es plantava en un tema podien tirar milles perquè allò es podia moure. Hi havia una cosa gairebé implícita, sense afany i sense explicitar-ho. I és la part que ERC no va entendre.»

-L’última enquesta del CEO dóna avantatge electoral a CiU?
-«La sensació és que la situació electoral està bastant com estava i no es produeixen moviments sísmics, la qual cosa a nosaltres no ens tranquil•litza, ens agradaria estar clarament per sobre, i és senyal que el govern encara no ha donat de si tot el que esperem. Per això apostem per esgotar la legislatura.»

-Si CiU torna a guanyar les eleccions ha de governar per la legitimitat d’haver donat suport a l’Estatut, com diu Mas?
-«Depèn molt del resultat, de la correlació de forces, de la relació que s’estableixi entre elles. No hi ha drets adquirits. Si podem repetir tripartit, per nosaltres no quedarà l’esforç. Ara, si de cop i volta, o perquè els resultats no ho permeten, o no ho aconsellen, o perquè la relació nostra particularment amb ERC s’ha enverinat molt, o ERC ha decidit pactar amb CiU…»

-I dins del PSC tothom està d’acord a repetir el tripartit?
-«No.»

-Per què és incòmode governar amb ERC i prefereixen la sociovergència?
-«Hi ha gent que ho pensa.»

-I què s’imposa?
-«La decisió que en aquell moment es prengui. I el PSC també té bases, tot ique no les exhibim. Ens agradaria repetir el tripartit. Depèn del resultat electoral i del balanç que puguem fer. Però ens agradaria. Després de 23 anys de govern de CiU no és demanar molt 8 d’una altra majoria. Creiem que el balanç que podem exhibir és bo. I les grans coalicions no apassionen ningú perquè tenen riscos. Un país que funciona bé és el que té un bon govern i una bona oposició. Bon govern-mala oposició, malament. Mal govern-bona oposició, malament. Mal govern-mala oposició, fatal.»

-I ara deu ser bon govern i mala oposició.
-«No. L’oposició que està fent CiU és bona entre altres coses per la intel;ligència de Mas d’apostar per l’Estatut i no fer cas als que li deien que no ho fes, que eren molts i molt pròxims. Ara comencen a veure que tenia raó ell. No vol dir necessàriament que hagi de guanyar, però tenia raó ell. I era més fàcil treure rendiment d’una negociació estatutària que ell encapçalés i liderés que no pas aparèixer com un que per estirar molt ha trencat la corda. Mas ha jugat bé les seves cartes i ha seguit una estratègia correcta des d’un punt de vista nacional i de partit.»

-Temen el pacte CiU-ERC i que el PSOE els necessiti a Madrid i es desmunti la seva oposició?
-«El PSC no tornarà a entrar mai en una etapa de supeditació. És un dels grans valors del lideratge de Montilla, el PSC és avui més autònom. I alguns ho han après amb molt dolor, perquè volien pactar amb nosaltres passant per Madrid.»

-I li van portar una patata calenta al PSOE.
-«Si no sortia l’Estatut era un drama també pel PSOE. Perquè si la via catalana no sortia, com havia de sortir la via basca? És una mica el pacte que fa Mas. A Barcelona, ambició; responsabilitat en la negociació a Madrid.»

Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta
El Punt (15/05/05)

Miquel Iceta : «Si el fracàs de l’estatut és imputable a CiU, no hi haurà eleccions anticipades» ”

– Han arribat la primavera i la concòrdia a la política catalana?
– «Suposo que tothom està escandalitzat de com va anar el debat de política general al Congrés. S’ha marcat una distància en la manera com s’han de relacionar govern i oposició, però no crec que hi hagi res més que això. Mas ha dit que s’ha vist amb Maragall, però que l’acord està molt lluny i que no el dóna per fet.»

– Fa una setmana el PSC era molt pessimista respecte a un acord amb CiU sobre el nou estatut i el sistema de finançament.
– «Jo continuo sent pessimista perquè CiU s’entesta que la proposta de finançament ha de girar al voltant del seu model. Això impossibilita l’acord i impossibilita l’estatut. Fins que CiU no estigui disposada a negociar la proposta del govern, ho veig molt complicat. És veritat que un dels obstacles, que era la cimera dels líders parlamentaris per donar un impuls a la segona lectura, com a mínim es realitzarà. Estem millor que fa una setmana, però jo no estic convençut que la voluntat real de CiU sigui arribar a un acord.»

– Com interpreta que Artur Mas digui que l’acord no és impossible?
– «Que està disposat a renunciar a la defensa numantina del seu projecte de finançament. Ha acabat la primera lectura i la setmana vinent es faran públics tots els materials i, per tant, l’evidència que és possible aprovar un nou estatut que suposarà un pas endavant en l’autogovern i en la millora del finançament és tan gran que es fa molt difícil per a un partit que es diu nacionalista obstaculitzar o blocar aquesta possibilitat. Això fa que molta gent se senti optimista.»

– És el cas del president de la Generalitat, Pasqual Maragall?
– «Ell no només fa un esforç d’optimisme, sinó que està fent tot el que li demana el principal partit de l’oposició. Li van dir que retirés una expressió, que no anirien a una reunió amb els altres si abans no tenien una reunió a soles i que no anirien a una cimera si no es fa al Parlament. El President ha demostrat que no li cauen els anells i que és capaç d’acceptar les condicions que se li posen. El que està en dubte és si el principal partit de l’oposició està disposat igualment a cedir en alguns dels seus plantejaments per fer possible l’acord.»

– Sobta, però, l’optimisme de Maragall respecte al pessimisme del PSC.
– «El President té una funció institucional que li fa tenir una posició molt més oberta i integradora. Ell ha de fer possible un consens. A més, percep que col:lectivament estem en falta perquè se li està demanant al president del govern d’Espanya que adquireixi compromisos quan aquí encara no hem arribat a un acord, que era el requisit previ bàsic.»

– El pessimisme del PSC és només en relació a CiU o també hi tenen a veure els advertiments del govern del PSOE, com quan Rodríguez Zapatero diu que el sistema de finançament serà únic per a totes les comunitats de règim comú?
– «El nostre pot ser un sistema d’aplicació general i això no ens preocuparia. Nosaltres estem convençuts que si aquí aprovem l’estatut, tirarà endavant quan arribi a Madrid. Els requisits del president del govern espanyol, des del primer dia hem dit que els fèiem nostres. Nosaltres no abonarem un estatut que vulneri la Constitució i farem tot el possible perquè hi hagi un acord amplíssim. No veig perquè hi ha d’haver dificultats, més enllà de saber que hi ha un partit a l’oposició a Espanya, que és el PP, que està disposat a fer el que estigui al seu abast per impedir qualsevol reforma. Sempre hem dit que el problema fonamental el tenim Catalunya endins.»

– Hi ha elements de la proposta de finançament del govern català que no han de ser en l’estatut i s’han de limitar a principis generals?
– «L’Estatut que tenim té un marge que permet la revisió de determinats preceptes en funció de negociacions que es vagin fent i de l’actualització del sistema de finançament. Per tant, hi ha xifres que es pot decidir no posar-les. Després hi ha criteris que responen més a un acord polític que a preceptes legals. Per exemple, dir que d’aquí a 15 anys estarem equiparats als sistemes forals. També es pot dir 7 o 25 anys.»

– Amb el PSOE han parlat de què s’ha d’incloure i què s’ha d’excloure?
– «No. Recordo que fa quinze dies hi havia veus que deien que en l’estatut no s’havia de parlar de finançament, i ara estan dient que hi ha d’haver uns principis. Però nosaltres no podem fer una negociació fins que no hi hagi una posició fixada a Catalunya i, en aquests moments, no hi és perquè CiU va cometre un error tàctic, en el sentit que el govern li va oferir acordar el finançament i CiU s’hi va negar.
Suposo que havien fet el càlcul que la posició del govern seria tímida o ambigua, i després s’han trobat que és ambiciosa i això els ha capgirat la seva línia d’actuació.»

– Com es pot arribar a un acord amb CiU si se li diu que la proposta del govern tripartit és de màxims i que no s’anirà a l’alça com ells demanen?
– «És que no es pot plantejar la negociació com una mena de subhasta. CiU està dient que nosaltres només fem una petita reforma del sistema i que ells fan un sistema nou. Artur Mas va venir a ponència dient que ell estaria disposat a donar suport al que deia el govern si fos per un acord a cinc anys, però que si això és el que hi havia d’haver a l’estatut, millor que no hi hagués estatut. Fins que no canviï de posició, no hi ha gaires motius per a l’optimisme.»

– Es tracta d’un estira-i-arronsa per veure qui aguanta més?
– «De vegades, les negociacions són bastant això.»

– El temps passa.
– «El temps, en això, tampoc no és un factor tan important.»

– Ni que Rodríguez Zapatero vulgui presentar la seva proposta de finançament a la conferència de presidents del juliol?
– «La gent no es pot estranyar. En el programa electoral del PSOE hi ha un model de finançament autonòmic nou i el compromís de fer-lo en aquesta legislatura.»

– Semblaria lògic que Catalunya disposés d’un model acordat abans d’aquesta data.
– «Si no hi ha un acord abans de l’estiu, no hi ha cap motiu per pensar que hi serà després. Si CiU està disposada a no cedir en això, el temps ja no és important.»

– I anem a unes eleccions anticipades?
– «No, no, no. Aquest és l’error de CiU. CiU pot pensar que hi ha un escenari d’eleccions anticipades si l’estatut fracassa a Madrid, però no pot pensar que si són ells els que bloquen l’estatut, a més a més els partits que estan al govern diran ‘fem eleccions a veure si surt d’una manera que us agradi més’. Aquesta legislatura és la de l’Estatut, però si el fracàs només és imputable a l’encaparrament de CiU la
legislatura no té perquè escurçar-se.»

– ERC ha dit amb claredat que no aguantarà al govern català si no s’aprova el nou estatut.
– «ERC també ha dit que vol donar marge al govern d’Espanya perquè només si té una estabilitat suficient podem arreglar les coses. Dubto molt que ERC, després que eventualment fracassés l’estatut perquè CiU no el volgués, renunciï a arreglar des del govern de Catalunya i amb el seu pes a Madrid el tema del finançament. Si ens posem en la situació que si no hi ha estatut, sigui qui sigui el causant, anem a
eleccions, segur que no n’hi haurà perquè és obvi que CiU voldria eleccions, i millor demà que d’aquí a dos mesos.»

– No compta la frustració social que es produirà si no hi ha un nou estatut?
– «Pot no haver-hi estatut i haver-hi finançament. Suposem que CiU no accepta, però en canvi el govern continua la seva negociació i fa un sistema de finançament millor. El govern anirà amb els deures fets i serà l’oposició la que no ha deixat que es facin les coses. El judici sempre el tenen els ciutadans, però és obvi que és molt diferent que no hi hagi estatut perquè aquí CiU l’ha blocat que no hi hagi estatut perquè, un cop aprovat aquí, té dificultats quan arriba a Madrid.»

– Si la distància amb CiU és tan gran, com és possible que s’anunciï que el nou estatut es pot aprovar coincidint amb la diada de l’Onze de +Setembre?
– «Aquesta és la nostra voluntat i creiem que si aquesta possibilitat apareix com a certa és també una manera de pressionar CiU, que no voldrà aparèixer com un obstacle. La nostra estratègia és claríssima: demostrar que hi ha possibilitat certa d’avançar en l’autogovern i de millorar el finançament i, per tant, traslladar a CiU la responsabilitat de fer-ho o no possible.»

– Hi ha grups polítics, com ara ICV, que han plantejat excloure el PP de Catalunya d’aquest procés.
– «Nosaltres no ho compartim. Sempre hem dit que quan més ampli sigui l’acord, millor. De la mateixa manera que hem dit que no estem disposats a qualsevol cosa per arribar a un acord. L’objectiu és comptar amb tothom fins allà on sigui possible. La posició del PP a la ponència no ha estat obstruccionista. Ha plantejat qüestions que no comparteix, però que no tindrien perquè comportar el seu vot negatiu a l’estatut.»

– Hi ha alcaldes del PSC que rebutgen que la Generalitat controli els diners que ara l’Estat destina als ajuntaments?
– «Els ajuntaments el que volen és garantia de l’autonomia local i més recursos, cosa de la qual es parla poc. Això explica que hi hagi una preocupació que s’expressa amb molta força, però que, al mateix temps, és solidària amb la proposta que ha fet el govern de Catalunya.»

– Quin nivell de discrepàncies hi ha un cop tancada la primera lectura del nou estatut perquè hi ha versions contradictòries?
– «No tantes. En el títol preliminar, el PP s’estimaria més nacionalitat que nació. Hi ha grups que plantegen el dret d’autodeterminació i nosaltres diem que no. Pel que fa als drets i deures, CiU i el PP no veuen clar que s’incorporin a l’estatut. Sobre les institucions, hi ha un plantejament de CiU i del PP de no fer un tractament gaire extens per remetre’l a l’aprovació posterior d’un estatut interior. Pel que fa a les competències, nosaltres creiem que no és correcte situar una nova tipologia de competències exclusives o excloents i tampoc no estem d’acord amb el principi d’administració única. També hi ha un criteri que comença a obrir-se camí, que és que potser en algunes competències hem estat en excés detallistes.»

– Aquí és on vostè proposa retallar l’articulat?
– «Nosaltres ho creiem, tot i que no volem obrir un debat abans d’hora. Vam comptar que teníem 249 articles i 15 disposicions, a més del finançament.»